La crisi econòmica i financera mundial desencadenada l’agost del 2007 ha posat de manifest una certa impotència del saber econòmic davant les crisis que, com altres vegades, s’ha mostrat incapaç de prevenir-la i, encara menys, d’evitar-la.
I el cert és que tenim arguments de pes per dir que hi havia motius per anticipar una crisi financera. Aquest mea culpa col·lectiu ha inspirat un recent estudi de Reinhart i Rogoff, amb el significatiu títol de Aquesta vegada és diferent (This time is different). Fa al·lusió al fet que en cada període històric caracteritzat per un excés d’endeutament tendeix a dominar l’opinió que “aquesta vegada és diferent”, que els agents econòmics han après d’errors anteriors, i que els episodis de crisi bancària i financera del passat no poden tornar a repetir-se.
Ara bé, la història ens demostra algunes regularitats que contradiuen aquesta confiança. La primera, que els períodes en els quals es registren augments significatius en la mobilitat internacional del capital van seguits freqüentment per una cadena de crisis bancàries. La segona, que els països que registren grans entrades de capital tenen un risc important de patir crisis relacionades amb excessos d’endeutament. I, la tercera, que la incapacitat per tornar el deute extern acumulat ve acompanyada generalment per una crisi canviària i per un augment de la inflació. I l’evidència en suport d’aquestes regularitats empíriques es remunta almenys a 1800, si no abans.
Sembla que, si bé moltes coses han canviat radicalment al llarg dels temps, la capacitat per a autoenganyar-se dels agents econòmics, públics i privats, és una constant. Sabem que sempre creiem que aquesta vegada serà diferent, i sempre ens equivoquem, i, per tant, que no som capaços ni de prevenir ni d’evitar les crisis. La pregunta que segueix és: entenem almenys les causes?
Els economistes situen la confiança com una causa directa en l’origen i desenvolupament de les crisis, en particular les financeres, però la relacionen especialment amb dos factors. En primer lloc, amb la incertesa sobre els preus de mercat d’alguns actius i, com a conseqüència, amb la falta de confiança en la solvència de les entitats financeres que posseeixen aquests actius, o constitueixen el col·lateral dels préstecs concedits. Aquesta falta de confiança distorsiona el circuit del crèdit interbancari i acaba frenant la despesa i l’activitat a l’economia real. En segon lloc, amb l’excés de confiança en uns mètodes de valoració d’actius que, de fet, contribueixen a aguditzar les fluctuacions.
La incertesa sobre els preus dels actius i el caràcter procíclic dels mètodes de valoració utilitzats per les entitats financeres són dues causes directes ben conegudes i analitzades de les crisis financeres. Però, sent condició necessària, no semblen ser condició suficient. La pregunta més repetida des de l’inici de la crisi financera ha estat: Com és possible que una fracció tan petita del sistema financer mundial com les hipoteques subprime hagi estat capaç de posar a la vora del col·lapse els mercats financers mundials? La resposta ens porta a la principal causa directa de la crisi: el palanquejament, en especial de les pròpies entitats financeres. El palanquejament amplifica el risc, multiplicant a l’alça els beneficis en temps d’expansió, i les pèrdues quan el cicle canvia de signe. Les crisis financeres maduren durant anys, en els quals l’endeutament de famílies, empreses, entitats financeres i/o administracions públiques, augmenta de forma progressiva. I sense que la percepció d’un risc creixent freni el procés.
El palanquejament excessiu és també un problema de regulació. La regulació configura l’estructura d’incentius que regeix l’activitat econòmica i contribueix decisivament a afavorir o, alternativament, a prevenir, l’endeutament excessiu.
En conjuntures expansives el palanquejament és una eina poderosa en mans dels gestors per accelerar el creixement i multiplicar els guanys dels accionistes, i la tolerància al risc dels prestamistes sol augmentar.
Les empreses més endeutades de l’economia són les entitats financeres. Amb l’afegit que les entitats financeres juguen un paper clau al circuit de crèdit del qual depèn el sistema econòmic, de manera que si les coses van malament hi ha una probabilitat raonable que l’Estat acudeixi al rescat i els accionistes no arribin a perdre tot el capital propi.
Si la (des)regulació és una causa fonamental del palanquejament excessiu, que al seu torn destrueix la confiança sobre la qual s’assenten els mercats, per què es va produir? I per què no es va corregir? La resposta és doble. En primer lloc, la (des)regulació i la facilitat de crèdit estan també en la base d’un llarg període de creixement estable, baixa inflació i gran desenvolupament tecnològic. Hi ha una cara positiva de l’endeutament, que ha generat un consens social favorable en els bons temps. Però, per altra banda, la (des)regulació i l’endeutament creixent han consolidat grups d’interès que s’han beneficiat especialment i concentren un gran poder de mercat.
L’endeutament creixent ha anat acompanyat de canvis significatius en la distribució de la renda, la riquesa i el risc. Aquests canvis reflecteixen aspectes positius, com la major facilitat d’accés al crèdit per als emprenedors. Però, d’altra banda, també posen de manifest aspectes negatius, com la major facilitat d’accés al crèdit per a operacions especulatives que no generen riquesa, i la transferència de riscos per mitjà de l’enginyeria financera a qui menys pot entendre’ls i gestionar-los.
Arribats a aquest punt és convenient preguntar-se sobre les perspectives de futur de les principals economies mundials, que dependran de la capacitat per superar la crisi financera. Ha quedat clar que no sabem evitar les crisis financeres, però, sabem almenys com sortir-ne?
El problema de fons és que l’acumulació de deute hagi cristal·litzat en la configuració d’una estructura econòmica cada vegada més ineficient. En aquest cas, per sortir de la crisi es farà necessària una important reassignació de recursos entre sectors d’activitat. I reassignar els recursos d’unes activitats a altres no és mai un procés automàtic.
Una peça clau és el fet que durant el cicle expansiu s’han consolidat grups socials i econòmics amb una influència i unpoder creixents, que poden dificultar la reestructuració necessària en determinats sectors. És per aquest motiu que alguns anàlisis afirmen que el problema de la valoració d’actius dubtosos en poder dels bancs potser no sigui tant una qüestió tècnica com política.
El cas del Japó durant la dècada dels 90 és il·lustratiu de l’enquistament de determinats grups d’interès amb influència per obstaculitzar la reestructuració. I les dificultats dels governs dels EUA i Europa per imposar solucions efectives que resolguin el deteriorament del seu sistema financer, poden estar reflectint un fenomen similar de resistència al canvi. D’altra banda, les forces favorables al canvi són tan o més poderoses, i els països democràtics compten amb mecanismes perquè en última instància prevalgui l’interès general. Per tant, la resposta a la pregunta de si sabrem sortir de la crisi queda oberta. Perquè depèn de la interacció entre persones i grups socials i econòmics, el resultat de la qual mai està predeterminat per endavant.
Una darrera qüestió a plantejar-se és si arribarem a aprendre d’errors del passat i alguna vegada serà, de veritat, “diferent”. L’experiència històrica ens recomana cautela per respondre positivament a aquesta pregunta. En tot cas, amb la vista posada a més llarg termini, el que queda clar és la necessitat d’imposar canvis radicals en el funcionament del sector financer i de tornar a fer controlables els processos d’expansió del crèdit.
El valor més necessari la creativitat
En temps de crisi perquè una empresa pugui tirar endavant necessita creativitat, innovar, treure nous productes al mercat o redissenyar allò existent segons els nous valors de la societat. Un exemple d’entre milers. Algú va pensar: Per què un cotxe hauria de gastar i contaminar mentre està parat en un semàfor o en una cua si ningú toca els pedals? L’Escola d’Enginyers de Madrid acaba d’inventar el sistema “Stop and Star” que permet reduir el consum d’un cotxe fins un 22% en ciutat mentre està immòbil. Marques com Land Rover, Citroën o BMW ja l’han aplicat però moltes més han mostrat interès en portar-lo a la pràctica. Sovint només calen bones idees per avançar o anar a buscar aquells que les puguin pensar.
