L’historiador recorda la figura del primer president de la Mancomunitat de Catalunya.
Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol, 29 de novembre de 1870 – 1 d’agost de 1919), segons citen les enciclopedies, va ser advocat i periodista. A més, va ocupar el càrrec de President de la Diputació de Barcelona el 1907 i va ser escollit primer president de la Mancomunitat de Catalunya el 1914, ministeri que va exercir fins el 1917.
La seva obra com a polític va ser realment ingent. Va ser l’iniciador de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i de la Biblioteca de Catalunya (BC), va elaborar diferents plans de promoció social –sobretot en els terrenys de l’ensenyament i de la sanitat- i va portar a terme moltes obres públiques de primer ordre, com la principal xarxa de carreteres del país, importants obres hidràuliques o la xarxa de telèfons, etc. Sempre a tall d’exemple.
Però no és el volum de la seva obra allò que voldria subratllar avui sinó el “nou estil de fer política” que va practicar i que va resultar clarament acceptat i summament exitós en mig del marasme econòmic, social i polític de l’Espanya d’aquell primer terç de segle XX, controlat pels polítics de torn, pel caciquisme i pel joc brut.
Prat de la Riba va incentivar el treball en equip. Va saber crear sinergies entre polítics de diferents tendències. Va racionalitzar i optimitzar responsabilitats personals i col·lectives. Va promocionar el municipalisme i les tasques de base, superant els dirigirismes i els centralismes, donant prestigi a les institucions pròpies i regenerant la vida política catalana. Tot plegat en mig d’una il·lusió manifesta i d’un esperit creatiu fora de dubte, malgrat les reduïdes competències de què disposava i, en conseqüència, del migrats recursos econòmics que tenia a l’abast.
Lliçons preclares avui, entrat el segle XXI, quan també parlem de “vells i nous estils” de fer política, en una situació general comparable en molts aspectes a la de fa cent anys. Prat de la Riba va ser un autèntic home innovador, pragmàtic i efectiu, en un marc polític aleshores vigent que també reclamava canvis i reformes profundes.




