Tots ens n’adonem de la influència de la velocitat en molts aspectes del tarannà dels humans: s’acceleren les revolucions tecnològiques o culturals, sovint ens inclinem pel fast food, ens irriten els trens menys veloços, ens angunia la resposta digital diferida. En fi, diria que anem una mica estressats.
És clar que la història canvia més de pressa que a l’època dels nostres rebesavis, que la publicitat i la logística són ara més eficaces i operatives. Tot va més ràpid… Però, i si pensem en les persones?
Hi ha coses que necessiten “el seu temps”: la natura no va més de pressa del que convé per a un creixement assenyat. De fet, si es descontrola aleshores sorgeixen catàstrofes, monstres o, senzillament, allò natural es venja, “s’hi torna”. En són prova el canvi climàtic, els efectes de pesticides, plàstics i transgènics, l’esgotament de recursos o els danys de l’energia nuclear.
A la vida personal hi ha infància, adolescència, maduresa i ancianitat. Entenc que no ho podem pressionar massa perquè tampoc els arbres donen abans els seus fruits per molt que els estirem. No sóc adepte de l’ slow movement, però els reconec suggeriments valuosos: el temps compta! Em fan llàstima nenes vestides com top models, iaios que es comporten com adolescents i qualsevol que falsegi l’edat afectiva que li correspondria?
Per això, ara que aquest setembre comencem un nou curs acadèmic, proposo que els docents reflexionem: milers de joves en depenen molt. Entre el professorat, hi ha innovadors esverats, que xuclen entusiàsticament tot el que sembli modern: metacognició, aprenentatge cooperatiu i l’Aprenentatge Basat en Problemes (ABP), intel·ligències múltiples, la “classe inversa” (flipped classroom) o totes les activitats d’emprenedoria o d’ “aprenentatge servei”. Si poden i en saben, i els deixen, endavant!… Però, l’educació té també uns ritmes? I tant que sí!
Durant el mes d’agost força docents rumiem com millorar la nostra tasca a les aules. La nostra feina no produeix artefactes o resultats sinó ha de comptar amb la col·laboració del client, de cada noi o noia que pretenem que se’n surti, en coneixements i tècniques i en l’actitud vital. En la pràctica, educar és –comptant amb la nostra preparació tècnica– voler bé els alumnes.
Per això recomano als professors: a) coneguem bé cada alumne, en la seva particularitat; b) actuem amb serenitat, al menys en l’aparença externa (per dintre podem planificar més de pressa), al ritme natural dels joves; i, finalment, c) defugim dels perfeccionismes utòpics (segurament només un percentatge de l’esforç resultarà un èxit). El “tot perfecte” només succeeix a les pel·lícules.
Arreu del món hi ha qui promou l’educació “lenta”, basada en una proposta d’arrel socràtica, reactiva a la pressió de currículums atapeïts i proves impersonals estandarditzades. L’educació lenta s’assembla a la de la llar i a la de l’experiència humana: és un treball amable i alhora exigent.
Aquesta gent insisteix que el “com s’aprèn” és més important que “allò que se sap”: una docència de qualitat, humana, personalitzada i reflexiva. En definitiva, si això vol dir “fer-ho bé”, jo m’hi apunto.
Ritme docent
