Molts cops sentim a dir que tots els càrrecs públic són igual de corruptes i no és veritat. Aquests dies m’ha cridat l’atenció l’absència a les notícies a referències a Pepe Múgica, des de principis d’any, expresident de l’Uruguai. Home senzill, clar, honest i de ferms valors sòlids. Al plegar després de cinc anys de president no acciona cap porta giratòria que l’introdueixi a algun consell d’administració sinó que retorna a la seva petita finca de les afores de Montevideo, una petita i humil casa rural compartida amb la seva dona, un gos coix, les gallines i el tractor. “A casa tenim poques coses: la cuina, el menjador i un parell d’habitacions, el mínim per a que la meva dona i jo ho puguem cuidar i disposar del temps per les petites coses que ens agraden i ens fan lliures i feliços”.
Entrevistat per la BBC, el presenten com el president més pobre del món. Sempre ha dedicat el noranta per cent del seu sou a obres de caritat. “És fals que jo sigui un pobre. Però com es pot dir que sóc pobre si tinc milions d’amics? Pobre és el que necessita infinitament molt i desitja més i més”, declarava a la Cimera de Rio+20 de Brasil el 20013 en una ponència sobre consum i pobresa. Va ser fundador del violent grup guerriller urbà dels Tupamaros, autor d’assalts, segrestos i enfrontaments armats amb la policia. Ferit de bala, va ser empresonat dues vegades i es va escapar després d’estar catorze anys tancat a la presó. Alliberat per una amnistia l’any 1985, va començar una vida política parlamentària i en les eleccions presidencials de novembre del 2009 va guanyar amb el 53 per cent dels vots. Una de les seves obsessions era i és l’austeritat personal i col·lectiva com a part important de la lluita per la llibertat i la felicitat.
Llegeixo la vida d’aquest expresident mentre veig a la tele dos grans judicis contra polítics, funcionaris i empresaris jutjats per corrupció. Pobres.
Un expresident lliure, ric i feliç
