A ningú li agraden les retallades, ni fer-les ni patir-les, però encara es fan més necessàries si augmenten les despeses.
Ens diuen que ja estem superant la crisi econòmica. No acabo de veure clar si això és cert o no (tot i que segur que tots plegats tindríem ganes que fos veritat!). Entre els efectes negatius d’aquesta crisi (que són molts!) hi hem de comptar les retallades. Sembla evident que, quan les institucions públiques veuen disminuir els seus ingressos, hagin de reduir les seves despeses, sempre i quan no es vulguin endeutar fins a límits inacceptables. El com i en quines partides facin aquesta reducció ja és més discutible, i podríem començar un llarg debat sobre la forma de revertir les retallades. Hi hauria opinions per tot.
En el que em sembla que ens posaríem ben aviat d’acord és que a ningú li agraden les retallades (ni fer-les i patir-les!). Però malgrat això, se n’han fet, i se’n fan.
Aquests dies hi ha hagut diverses vagues en el món de l’ensenyament. Una de les reivindicacions ha estat la rebaixa de les taxes universitàries. Una reivindicació legítima perquè, tot i que l’import de les taxes no arriba a cobrir la tercera part del cost de la universitat, és ben cert que els darrers anys han augmentat exageradament, sent de les més elevades de tot Europa.
Durant les protestes, grups minoritaris van fer destrosses al campus de la UAB. Destrosses que, evidentment, després es van haver de reparar. I el cost de les reparacions aniran a compte del pressupost de la Universitat. Dit d’una altra manera, els diners que es podrien gastar en noves inversions per la Universitat, ara s’hauran de destinar a refer uns rètols o un mobiliari que ja existia i que ja feia la seva funció.
I vés per on que alguns dels que es manifestaven contra les retallades el que fan és provocar noves retallades. És com un acudit. Un acudit de molt mal gust.
