Uns estan fent el que han de fer. Ells, ja ho faran després. O un altre dia, perquè se n’obliden de tant deixar-ho passar. D’aquí una estona ja s’aixecaran, ja hi aniran, ja ho enviaran, ja li diran al cap. Ja començaran allò que havien d’haver acabat divendres passat. I ho acabaran fent, i tant. Sota la pressió del darrer minut, de la reclamació o de la pura vergonya. Potser ho faran molt bé, potser ho faran a mitges o potser oblidaran algun detall: coses del directe. Però com a mínim, estarà fet. I, amb la gràcia que els dóna la capacitat de fer el ronso, en sortiran airosos: feina feta, enhorabona. Sempre just a temps! Encara que el dur procés per arribar a la feina feta només se’l saben ells. Una lectura ràpida del diari, una conversa amb la mare, un cafetó a deshora, una llista de coses a fer… Un hores per fer feines que, segur, es podrien haver enllestit abans. Els seus caps els saben lents, o no, perquè aquells que fan el ronso són tan professionals que sempre troben l’excusa dissimulada, el somriure just, l’error en la cadena que els excusa. Improvisen, zigzaguegen i en retornen gloriosos. Ningú els acusa mai de mandrosos, de mal companys, de lents… encara que ells ja se’n saben prou. La seva afició al fer-ho tot demà pot abastar tots els àmbits. O només allò que no fan a gust.
Qui fa el ronso
