De: Jordi Cussó
Per: Cinto Amat
CC: Revista Valors
Assumpte: Esport escolar
Data: 22 de març de 2017
Benvolgut Cinto,
Aquest dies ha estat notícia la baralla entre uns pares que estaven mirant un partit de futbol on jugaven els seus fills. A mi aquest comportament no em sembla ni estrany ni sorprenent. Recordo quan jugava a handbol i anàvem a diferents camps de Catalunya. Aleshores era normal que un adult es col·loqués darrera de la porteria (jo era porter) i es passés tot el partit insultant-te i amenaçant-te. I, més d’un dia, esperàvem al vestuari que es calmessin els ànims per poder tornar a casa. Així doncs, la violència als camps jo ja la vivia de ben petit. De fet, aquells anys els nostres pares no es barallaven perquè no venien a veure’ns jugar. Els pares s’interessaven pel que fèiem, però entre les seves obligacions no hi havia mirar la pràctica esportiva dels fills.
Aquest dies l’Antoni Bassas feia la següent reflexió: “Hauríem de reconèixer que aquells pares haurien pogut ser qualsevol de nosaltres. No és cosa de l’esport, és cosa nostra (…) Perquè molts pares ja portem la violència de casa, d’altres ens transformem en uns energúmens davant dels fills en un camp, com ens transformen en uns incívics quan conduïm un vehicle”.
Escriu Francesc Torralba: “Els pares tenen un paper especial. Amb la seva actitud en els camps, quan van a animar els seus respectius fills, poden afavorir l’educació en valors, però també poden potenciar males pràctiques. Cal recordar què l’educació d’un infant és missió de tota la comunitat, de tots els agents que interaccionen amb ell. A través de l’esport, pot emergir el pitjor de la condició humana, passions altament tòxiques com l’enveja, la gelosia, la por, el ressentiment i, fins i tot, l’odi. És responsabilitat de tots els agents educatius, però de manera especial, de les famílies i de l’escola, potenciar un esport creatiu i cooperatiu, amarat de valors nobles i de virtuts que facin créixer a la persona”.
L’activitat esportiva és un petit mirall en el qual es reflecteix el més sublim i també allò més mesquí de la societat on vivim. És un fenomen ambigu en el qual hi caben actituds òptimes, nobles, belles; però també actituds, formes i estils de comportament mesquins, que no estan a l’alçada de la dignitat humana. Hi podem veure el millor i el pitjor. L’esport modern neix com una reforma que entén que l’activitat esportiva i el contacte amb la natura és una cosa necessària per afrontar els reptes de la vida. Neix d’un ambient pedagògic que entén que darrere l’esport hi ha un sèrie de valors: el treball en equip, saber guanyar o perdre, el coneixement i higiene del propi cos, la millora de l’autoestima, la motivació, la disciplina, aprendre a compartir i relacionar-te amb els altres. Sense oblidar el tema d’ajuda a persones discapacitades i la integració de molts joves a la vida social.
No vull ser ingenu i negar la problemàtica que s’amaga darrera d’un fenomen tan universal i complex com l’esport, però jo en faig una valoració més aviat positiva. L’esport és quelcom que il·lusiona, dóna salut, fermesa, felicitat, benestar, qualitat de vida. Fins i tot, al voltant de la seva pràctica, s’han generat uns valors referencials. Molts d’ells han entrat a formar part de l’educació dels joves i els mitjans de comunicació també remarquen notícies d’aquesta mena.
La qüestió és que els èxits, els gols, les medalles, els resultats, i, sobretot els diners, han encasellat l’activitat esportiva a un àmbit molt reduït i la competència que és necessària en tot tipus d’esport, s’ha convertit en el motor primordial i quasi exclusiu de l’esport. Hem de despullar l’esport escolar i infantil de tots aquells elements que no formen part de la seva essència. Cal recuperar aquella famosa expressió de Coubertin: “L’important és participar”. Això no significa renunciar a una competició assenyada, sinó situar la victòria o la derrota en la seva justa mesura. Treure transcendència a una activitat que des de la seva dimensió més ampla –és un espectacle mundial-, fins l’esforç individual totalment anònim, ha de recuperar la seva condició lúdica. Els nens i sobretot els pares i agents educadors han d’entendre que fem persones i no màquines de guanyar, i que la seva pràctica és una acció educativa, que porta a una millor entesa entre tots els éssers humans.
De: Cinto Amat
Per: Jordi Cussó
CC: Revista Valors
Assumpte: Esport escolar
Data: 28 de març de 2017
Benvolgut Jordi,
Després de llegir la teva carta el primer que se m’acut, abans fins i tot d’entrar en la polèmica de la participació dels pares en l’esport, és fer una lloança desfermada de l’esport, en la mateixa línia que tu apuntes.
A part de la dimensió plàstica o artística del joc, és reconfortant descobrir com a alguns esportistes d’elit la pràctica del joc esportiu els ha ajudat a créixer. És el cas de Manel Estiarte la biografia del qual Todos mis hermanos val la pena llegir. Estiarte subratlla com als divuit anys ja era el màxim golejador dels Jocs Olímpics, considerat el millor jugador del món en la seva especialitat de waterpolo i líder de la selecció espanyola. Ell, però, considerava que llavors, tot i que era bona persona, no era un esportista complet perquè era egoista. Va ser quan va començar a repartir joc, a ser més generós i en conseqüència a rebre més, quan va copsar l’olor de l’esport i a divertir-se de veritat, a sentir-se esportista, potser a sentir-se líder. Diu: “A l’esport hi ha una part que és do, i després cal l’entrega amb passió absoluta, però jo vaig ser excepcional perquè vaig jugar amb ells, junts vam fer quelcom d’excepcional”. Estiarte va portar al joc (va de-portar, aquesta seria la probable etimologia de la paraula esport) el millor de si mateix, va distreure i divertir amb tot el seu potencial físic i tècnic, i aquest portar, treure, vertir cap enfora, per a plaer dels espectadors, va revertir en la seva maduració com a persona en la mesura amb què va saber descobrir i gaudir de la dimensió col·lectiva, interdependent, del joc.
Hi ha un altre aspecte que m’agradaria comentar-te, aquest sí directament relacionat amb l’esport com a espectacle. En un espectacle de dansa de Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi al Teatre Lliure, l’assessor dramatúrgic de l’obra, Víctor Molina, recorda la teoria de la dansa del tractadista italià del segle XV Domenico De Piacenza, segons el qual els elements constitutius de l’art de la dansa són mesura, memòria, agilitat, manera, domini del sòl, i sobretot d’allò que anomena fantasmata, aquells moments en què la dansa resta momentàniament aturada, congelada, com sostenint el temps invisible que la porta, en un intent, impossible, de recrear la imatge de la memòria que és la font que l’alimenta. “Perquè la dansa, deia Víctor Molina, en la seva mateixa fagrància, no té lloc quan passa, no ocorre quan ocorre, sinó en un altre temps (en un temps “altre”), abans i/o després del marc temporal cronològic en el qual s’executa”. La suau o excitada ingravidesa dels ballarins de l’espectacle, començant pel mateix Gelabert, en un treball emocionant i extenuant de moviment, concentració i fusió (les cames eren el braços propis o d’altri, les mans eren les seves cares) ens aproximava a la percepció del temps invisible que només s’intueix en la successió sense fi de les imatges corporals.
Ja em disculparàs la digressió però em sembla que aquesta teoria i pràctica de la dansa em sembla que no està gaire allunyada del que percebem i sentim quan practiquem un espectacle de joc físic col·lectiu. El joc, com la dansa, no té lloc només quan passa, quan veiem que la pilota corre i va d’un cantó a l’altre, sinó que s’intueix com una complexa teranyina de relacions anteriors, simultànies i posteriors, entre els jugadors (els ballarins), el camp (l’escenari), el temps, l’esforç, la superació i la memòria (del propi cos, de la preparació i del col·lectiu que representa) que cada contrari posa en joc. El joc, com la dansa, viu de la memòria i del temps invisible sobre el que es desplacen els jugadors-ballarins convertint-se en imatges sobre un escenari concret, imatges que volen aturar el temps en el moment primordial del gol, del punt o la cistella. Quan es marca un gol el temps s’atura i el jugador-ballarí es converteix en fantasmata, imatge que sosté momentàniament el decurs inevitable del temps i envigoreix la memòria sotmesa al fluir constant. En espectacles posteriors el mateix Gelabert ha fet explícita aquesta relació plàstica de l’esport amb la dansa i en una entrevista radiofònica vaig escoltar que comparava els moviments dels jugadors amb els de la dansa, i destacava el domini de l’espai visual que té Iniesta, tot recomanant la presència al camp per assaborir l’escenografia completa del joc.
En el joc dels infants és on millor es reflecteixen aquests valors del joc, de l’esport, entorn de l’expressió i de la sociabilitat. I és una llàstima que els adults hi fiquem cullerada contribuint a pervertir-los, a concentrar la dimensió col·lectiva, gratuïta, de l’esport, en un temps de pressió individual que el converteix en una lluita per la competència, en un esforç que ja no forma part del creixement personal sinó de la iniciació a veure els altres només com adversaris.
Una abraçada.
