De: Jordi Cussó
Per: Cinto Amat
CC: Revista Valors
Assumpte: Els atemptats
Data: 25 de setembre de 2017
Benvolgut Cinto,
A la teva darrera carta feies moltes preguntes entorn dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Què hi pot haver al cor de l’home que el porti a fer accions d’aquesta mena? O com molt bé dius, com fer front a la cultura del nihilisme, que és el magma que sustenta les alternatives més violentes i que soscava les relacions personals i col·lectives?
D’altra banda quan escric aquesta carta, Catalunya viu en un estat permanent de mobilització ciutadana davant la proximitat de l’1-O, amb una resposta exagerada de l’Estat Espanyol per evitar la celebració del possible referèndum. Sembla estrany com una notícia es menja l’altre, com si els atemptats fossin un fet molt llunyà, i ara només interessi el referèndum i la possible DUI. Haurem de ser capaços de fer un esforç, perquè la gravetat de les darreres notícies no omplin l’interès i el temps de la nostra vida, i que, per tant, ens quedi marge per reflexionar.
En aquesta línia, he de dir-te, que a un mes vista dels atemptats, tinc més preguntes que respostes. Puc pensar moltes coses, entendre els perfils del nou gihadista, la violència que generen les interpretacions més radicals del salafisme, però no puc imaginar-me què és el que porta a una persona a realitzar una acció així. Em torno a repetir el que fa un any escrivia a una de les nostres cartes: “Hem d’alliberar la pau d’ideologies, creences i de tota mena de veritats essencials que l’omplen de falsos continguts”.
Mots com: “honor”, “pàtria”, “déu”, “ètnia”, “territori nacional”, “cultura”, etc., s’utilitzen com a armes per a destruir i desfer la vida de molta gent. Hem d’alliberar la pau de la prepotència i orgull d’alguns grups, que creuen que la millor manera d’assolir-la és convertir-la en un ídol a qui s’ha de sacrificar la vida de les persones que calgui. Perquè una cosa és creure en una causa, en una idea, en un Déu, fins a l’extrem de donar la vida pel que penses o creus. Però una altra cosa molt diferent és donar la vida, arrossegant-ne moltes d’altres que no tenen res a veure amb allò que jo penso o crec. Matar no és alliberar, és simplement no creure en l’altre, no reconèixer-lo com a ésser humà, no donar-li l’oportunitat de relacionant-se amb mi ni alliberar-nos plegats. Per això em costa tan, Cinto, posar-me a la pell d’un terrorista.
Ara ens tornarem a plantejar que cal donar més recursos als barris marginals i potenciar les tasques educatives d’inclusió, perquè els joves no caiguin en una buidor existencial que necessita d’actes que disparin l’adrenalina. Jugar-se la vida per sentir-se viu, pot semblar un absurd, però pels qui no tenen res a perdre és una experiència atractiva, perquè és molt excitant i vital. I si a més en puc guanyar un cel idíl·lic…, millor encara.
Insisteixo: no tinc solucions, però m’atreveixo a imaginar que aquells joves terroristes, i molts d’altres, se senten no res, estan convençuts que no importen a ningú, que la seva presència és més un problema que no pas una alegria per a la societat. No creuen que siguin benvinguts, ans el contrari, se senten menystinguts. I davant d’això la seva resposta per més recursos que invertim, seguirà sent violenta i irascible. És l’agressivitat que brolla de saber que no et volen, que no seràs mai considerat un ciutadà com els altres. I és en aquesta ambient on poden sentir seduïts per pseudo-teories o pseudo-creences.
Penso que el primer que haurien de sentir els joves (i tot ésser humà) és que tots plegats ens alegrem que estiguin entre nosaltres, que els escoltem, que són importants. Que volem que convisquin entre nosaltres, que trepitgin els nostres carrers, que sentin, amb el nostre testimoni, que són importants per nosaltres. Ni ens fan por, ni són un problema, són germans en l’existència. Em pregunto com els podem fer sentir l’escalf d’una veritable amistat i fraternitat. No es tracta de comprar el seu afecte amb recursos, amb sortides professionals, sinó gastar hores i temps perquè se sentin escoltats i estimats en el que són i de la manera com són.
Per resoldre alguns conflictes socials no necessitem l’exèrcit, sinó homes i dones disposats a fer sentir a aquests joves que els estimem. Com diu el Gregorio Luri, “és més important estimar-nos que entendre’ns”. Cinto, malgrat em diguin utòpic segueixo pensant que l’esfera de l’amor és la millor medecina per resoldre la majoria dels conflictes humans i socials.
Una abraçada.
De: Cinto Amat
Per: Jordi Cussó
CC: Revista Valors
Assumpte: Els atemptats
Data: 29 de setembre de 2017
Benvolgut Jordi,
Jo tampoc no tinc paraules. De la teva carta em quedo, sobretot, amb el que dius que aquests joves terroristes “estan convençuts que no importen a ningú, que la seva presència és més un problema que una alegria per la societat”. Certament, penso que aquests joves no s’importen ells mateixos, que no es reconeixen ni en la seva subjectivitat ni en la seva capacitat de comunicació amb els altres. Per dir-ho amb mots de Merleau-Ponty, no senten que “estiguin donats a si mateixos” per ser alguna cosa. Segurament que en aquesta buidor personal, emplenada amb el fanatisme manipulador del salafisme en determinades circumstàncies, nia el propòsit d’exterminació de si mateix i de l’altre per la violència més extrema i irracional.
Penso en el desconcert dels educadors que havien tingut alguns d’aquests nois, en constatar que el seu esforç d’educació no havia arribat a penetrar aquesta profunditat malaltissa de falta de reconeixement personal per enfrontar-la amb altres recursos comunicatius tendents a reforçar la confiança en si mateix i en el context social d’acollida. De tota manera, també penso que el treball d’aquests educadors cal tenir-lo molt en compte, esperonar-lo, dotar-lo de més mitjans i valorar-lo com es mereix. No és prudent jutjar els fets com un fracàs de la seva dedicació. El fracàs, en tot cas, és de tots, de la societat en el seu conjunt. La dedicació d’aquests educadors és garantia de reconeixement recíproc i de creixement personal per la immensa majoria dels nois i noies.
Després de donar-hi unes quantes voltes, no sé ben bé perquè m’ha quedat gravada la paraula “reconeixement” com la clau d’interpretació d’aquesta problemàtica. Començo per constatar que en el terrorisme gihadista (només un 0,1% dels seus atemptats són a societats occidentals) no hi cap mena de reconeixement per l’altre més enllà de l’estricte domini doctrinal del salafisme radical; no es reconeixen altres manifestacions culturals ni altres formes de pensament, ni, el que és més greu, el valor intrínsec de la vida personal independentment de les creences. Aquesta manca de reconeixement envers tot el que significa allò altre del radicalisme gihadista ha d’estar, però, assentat en alguna premissa que en faci possible l’eclosió violenta. Premissa que deu arrelar en motius històrics, d’explotació colonial, de marginació social, de menyspreu sistemàtic, però que al final troben la seva expressió més radical en la falta d’autoreconeixement com a persona útil per a si mateix, per a la família i la societat que l’acullen.
Contrastava amb aquesta falta d’autoreconeixement personal el dol expressat en públic per la germana d’un d’aquests terroristes de Ripoll, demostrant com en el si d’una mateixa família podien haver conviscut, una percepció amb sentit personal i social de les pròpies capacitats amb la buidor humana del germà predisposat al martiri homicida. Aquesta buidor personal és, per desgràcia, comuna en totes les manifestacions nihilistes de les nostres societats occidentals. Penso en les induccions al suïcidi que sota diferents modalitats es mouen per la xarxa. Per això crec també que la formació d’aquests nois, per ser eficaç de cara a l’autopercepció i valoració personal, hauria de tenir en compte sobretot les dimensions de la comunicació i de l’autocrítica, justament per anar assolint la convicció que estan inserits en una societat en la qual la seva aportació té sentit, com el va tenir l’esforç dels seus pares en emigrar.
L’abraçada dels pares del nen que va morir en l’atemptat amb l’imam de Rubí va ser per mi la prova més profundament humana de la determinació per superar aquesta falta de reconeixement. No hauria d’haver estat gens fàcil per als pares decantar-se espontàniament pel gest de l’abraçada. Segurament el primer sentiment que expressaven amb aquest gest era negar-se a si mateixos la possibilitat que la mort del seu fill hagués estat conseqüència d’un fet com aquell; era impossible pensar que el menyspreu per la pròpia vida, la manca total d’autoreconeixement personal, pogués portar al menyspreu i a la mort del menor. Havien de confirmar-se en la certesa, malauradament irreal, que allò no havia passat perquè era totalment absurd que passés. Però en el seu gest, i també en de l’imam, s’expressava simultàniament la seguretat que l’afirmació de la vida passa pel reconeixement de l’altre i de tot el que significa.
Jordi, acabo altra vegada la carta en un moment en què la nostra societat està convulsionada pel referèndum. Els esdeveniments es precipiten amb tanta rapidesa que desborden del tot qualsevol contingut susceptible de ser comentat. M’embarga aquests dies una sensació de tristesa, de desconcert i impotència. No sé si serem capaços de refer els ponts socials i polítics trencats i plantejar les coses amb prou senderi per anar endavant en l’autogovern. Rep una forta abraçada.
