Sembla que el Regne Unit abandona el vaixell de la Unió europea. La considero una mala decisió tot i que entenc que, si un 52-53 per cent de la població britànica vol sortir de la Unió, la primera ministra May ho hagi d’executar. La llibertat té riscos, que hem d’assumir. És cert que només un 44 per cent dels d’Irlanda del Nord va votar anar-se’n i, a Escòcia, un minso 38 per cent. No sé com es podrà resoldre aquesta seriosa discrepància na-cional. A aquests llocs, la majoria es volien quedar. Però els números són el que són.
Però, de què estem parlant quan votem sobre Europa? És una qüestió d’interessos d’Estat? De càlculs econòmics, de poblacions que es belluguen, de despesa funcio-narial, de reglaments i tribunals supranacionals?
Certament, per a algunes persones, la Unió Europea és ben poc: una facilitat per a circular, una moneda operativa i –potser– alguna anècdota (un conegut que ha fet un Erasmus, fer servir la “targeta sanitària europea” durant unes vacances, etc.). Ara bé, si ens hi fixem, és molt més.
El nostres pares –o avis o besavis– vivien en Estats, a Europa mateix, que es feien la guerra, que mostraven enormes diferències en drets i deures, que pensaven egoísticament, que titllaven a les sueques o als gavatxos. No segueixo. Gràcies a la ment de filòsofs com Leibniz o Kant –i, abans i després, molts d’altres–, es va difondre que la pau i el benestar, les llibertats i el respecte, podien ser comuns a la nostra vella Europa. Ho van dur a la pràctica Adenauer, De Gasperi, Schuman i altres, just després de la Segona Guerra Mundial.
No era una vel·leïtat de polítics, sinó un autèntic projecte de convivència. No s’és realment “europeu” només per viure en un Estat que hagi signat el Tractat de Roma o de Maastricht, o el que pertoqui, sinó per una manera d’entendre la humanitat.
La meva tesi és que potser els britànics no saben ben bé què fan: la Unió no és una geografia, ni una economia, ni tan sols un piló d’Estats. Europa és una memòria de llibertats, una generadora de valors, una conjuminació extraordinària de cultures. Crec que ens caldria una Europa de persones i de nacions (no d’Estats, sovint mesquins) que visquin –com diu el nostre lema oficial des del 4 de maig de 2000– In varietate concordia, o sigui “units en la diversitat”.
Entre els objectius de la Unió hi ha consolidar la pau; afavorir la cooperació; garantir la seguretat i promoure la solidaritat econòmica i social; i també preservar la identitat i la diversitat europees en front de la globalització, escampant arreu els valors que aquí compartim. Uns valors força evidents, humanitaris i de progrés.
Cal insistir: Europa no és el problema. És la solució. I no parlo de diners, de poder o de facilitats frontereres, sinó d’ideals, de futur. Posats a “generar solucions” –com diu l’encapçalament d’aquesta secció–, en proposo tres: a) expliquem bé als joves que la Unió Europea vincula persones i nacions, un ideal de drets i de convivència; b) parlem bé de les institucions europees, tot i sent sincers en criticar-ne mancances; i c) denunciem els populismes del “nacionalisme dolent” (el que menysprea xenòfobament, lingüísticament, religiosament, o de qualsevol manera). Podem viure “units en la diversitat”.
Jo sóc Europa
