Aquesta pedagoga i autora del llibre Guia per a mares i pares que no són perfectes i criatures que no han de ser-ho (Eumo) ens parla de la recerca de la perfecció a l’àmbit familiar i educatiu.
Alguns intel·lectuals defensen que estem en la “societat de la perfecció”. Hi estaria d’acord?
Som una societat que creu que busca la perfecció, però en realitat som una societat cada cop més desconnectada de les necessitats reals que tenim com a persones. Mentre estem obsessionats buscant la perfecció, no ens adonem que en realitat tenim una molt baixa autoestima perquè la perfecció, segons el meu punt de vista, no existeix. Ni cap relació, ni cap cosa material, ni cap persona… és perfecte. Tots estem sempre en un continu aprenentatge. Quan intentem que tot sigui perfecte –que els fills aconsegueixin molt bones notes, es comportin correctament, mengin de tot…– deixem de banda la nostra veritable essència.
Alguns especialistes asseguren que si la humanitat no hagués buscat la perfecció no hauria evolucionat. Estaria d’acord amb aquesta afirmació?
La perfecció és una meta que mai es pot aconseguir. A més, cada persona té la seva pròpia idea de perfecció. Coses que per mi poden ser perfectes per tu potser no ho són. Si tenim en compte això, què és veritablement la recerca de la perfecció? Penso que la nostra societat sempre ha buscat l’evolució de l’espècie, però no la perfecció. La perfecció és voler ser perfecte, però nosaltres realment què fem? Fem un motlle de les nostres veritables necessitats, acoblem la nostra persona a allò que socialment es creu que ha de ser la perfecció.
Posi un exemple.
Sovint intentem aconseguir un cos ideal i perfecte, encara que sabem que per la nostra complexió i per molt que ens cuidem mai l’aconseguirem. Tothom hauria de buscar la seva pròpia evolució, sense deixar-se emportar pels comentaris dels altres i tenint en compte la seva pròpia essència. Quan ens obsessionem per aconseguir la perfecció, el que fem en realitat és deixar de banda allò que personalment volem.
Si ens centrem en les relacions familiars, molts pares i mares desitgen tenir el fill o la filla perfecta. Aquesta pressió constant sobre els infants quines conseqüències pot tenir?
La primera conseqüència és la desconnexió familiar, perquè quan uns pares exigeixen als seus fills la perfecció no deixen que aquests siguin ells mateixos. Els pares que s’obsessionen amb els trets que una societat considera perfectes, no permeten que els seus fills o filles desenvolupin la seva pròpia essència, personalitat, els seus propis pensaments, emocions, sentiments, etc. Tampoc aposten per l’autoconeixement, sinó per unes metes marcades per la societat. Per tant, una conseqüència clara és una baixa autoestima. És impossible tenir una bona autoestima quan els teus pares volen modelar-te en funció del que ells consideren que és perfecte.
Com podem aprendre a acceptar les imperfeccions dels nostres fills?
Realment els nostres fills no tenen imperfeccions. Pensar que els nostres fills tenen imperfeccions és posar una etiqueta a una cosa que no existeix. Potser tu penses que el teu fill és imperfecte perquè quan s’enfada crida. Però, en realitat, cridar quan un està enfadat forma part de la nostra forma d’expressió i és igual d’acceptable que qualsevol altra forma. No crec que haguem de considerar imperfeccions les coses que no ens agraden dels nostres fills. Algunes coses no ens semblaran correctes i altres ens agradaran més, però hem d’acceptar els fills tal com són.
Una tasca complicada.
Sí, però molt necessària. El primer pas per acceptar-los a ells és acceptar-nos a nosaltres mateixos. Mirar a dins nostre i preguntar-nos: Qui som? On som? Què som? Som persones que estem fent el que realment volem? Som persones que actuem segons els nostres pensaments més profunds o actuem segons l’opinió dels altres, segons el context, segons la nostra educació? Per poder acceptar els nostres fills primer ens hem d’acceptar a nosaltres mateixos i viure la vida que realment volem.
La no acceptació de les “imperfeccions” dels menors per part dels pares pot generar conseqüències emocionals i psicològiques en ells?
Sí, evidentment. Conseqüències emocionals, psicològiques i vitals. Els infants han d’aprendre a acceptar-se a ells mateixos i saber que les persones poden dir, sentir i fer els que vulguin, però sense fer mal als altres ni a si mateixos. Si volem que els fills desenvolupin aquesta empatia pròpia i vers els altres, els hem d’acceptar tal com són.
D’altra banda, els pares, en la seva funció, també volen ser perfectes. Com acceptar que, com a pares, també som éssers imperfectes?
Amb els pares passa una cosa curiosa: generalment, mentre defensen la seva imperfecció, s’obsessionen perquè els fills siguin perfectes. És a dir, hi ha pares que diuen frases com: “Jo, quan em treuen de polleguera, crido als meus fills. Sóc humà!”. Però, en canvi, no toleren que els fills puguin cometre errades. En general, els pares acceptem que no som perfectes, ens justifiquem constantment, però, al mateix temps, exigim la perfecció als nostres fills. Tot plegat, és una façana que demostra que no ens acceptem ni ens estimem i que cal una reflexió sobre la vida que portem. Realment som les persones que volem ser? O ens amaguem?
L’acceptació que som pares imperfectes, quin tipus d’educació ens permetria donar als nostres fills que l’exigència de la perfecció limita?
Quan nosaltres ens acceptem també deixem que els nostres fills s’acceptin, perquè la idea de perfecció els fa viure en una realitat paral·lela. El fet d’alliberar els nostres fills del pes de la perfecció ens permet respectar-los, escoltar-los, connectar amb les seves necessitats i treballar millor el vincle de l’afecte i la tolerància.
Una educació basada en l’acceptació de les imperfeccions és una educació menys rigorosa?
La nostra primera meta com a pares hauria de ser tractar els nostres fills com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres. Jo et tracto a tu com a mi m’agradaria que et tractessis a tu mateix i als altres. I això no vol dir educar en la permissivitat, sinó educar en el respecte.
Vostè treballa amb pares i amb mares. Hi ha qui assegura que l’obsessió per la perfecció és una qüestió més femenina. Hi estaria d’acord?
No. Homes i dones busquen la perfecció. Segurament pensar que la perfecció és un valor més femení és conseqüència de la societat patriarcal. Normalment relacionem les dones en la recerca de la perfecció en uns àmbits molt concrets: la casa, l’alimentació, el físic… A la societat actual, la recerca de la perfecció és una qüestió generalitzada. I els mitjans de comunicació, les modes… cada vegada ens exigeixen més aquesta idea de perfecció.
Per a vostè, quin és la riquesa que ens aporta l’acceptació de la imperfecció?
Acceptar que ets imperfecte és acceptar que ets humà.
En resum, imperfecció i perfecció són paraules excloents?
Quan assumeixes que la imperfecció és ser humà, te n’adones que ja et perfecte tal com ets, que ser imperfecte és ser perfecte, per entendre’ns. I, en aquest sentit, la imperfecció i la perfecció són paraules incloents. Tots som especials i únics, no hi ha ningú igual que tu.
