El Premi Nobel de la Pau i militant argentí a favor dels Drets Humans adverteix del perill d’una guerra nuclear i anima la ciutadania a ser rebel contra la violència i els sistemes de domini.
Després d’un any de guerra a Ucraïna, creu que la visió que teníem fins ara de la guerra ha canviat?
Ha canviat, sobretot, la situació internacional. Avui, la guerra s’ha generalitzat. Ja no estem davant d’una guerra entre Ucraïna i Rússia, sinó davant d’una guerra mundial. És una guerra dels Estats Units contra Rússia, contra la Xina… Totes les grans potències s’estan disputant els espais de poder i no els interessen els pobles, que són els espectadors, però també les víctimes de totes les guerres. Aquesta és la tragèdia! I, mentrestant, els mitjans de comunicació hegemònics busquen generar un pensament únic. De la mateixa manera que hi ha el monocultiu de la soja o del blat de moro, també hi ha el monocultiu de les mentalitats. Fa unes quantes setmanes, per exemple, tothom pensava en el Mundial de Futbol i ningú pensava en la guerra.
Estem menystenint els perills de les guerres?
El perill real d’avui és l’esclat d’una guerra nuclear, perquè en aquesta mena de conflicte sí que hi estem tots involucrats. Les guerres s’han modificat a través de les tecnologies. Avui, un país com Corea del Nord pot posar en situació de perill tota la resta del món. Actualment, entre algunes de les grans potències ja no hi ha relació. Molts països tenen armament nuclear. Quan el faran servir? No ho sé. Diria que ni els que en tenen la responsabilitat ho saben, però, tard o d’hora, el faran servir. Ara bé, una cosa és clara: les guerres del futur ens afectaran a tothom de la mateixa manera. Abans, les guerres estaven acotades a un territori determinat, però això avui ja no és així.
“La pau no es regala, es construeix amb accions quotidianes. Nosaltres som gent de territori. Pensem, actuem, però també caiem, ens aixequem i continuem treballant a favor
de la pau”
Premis Nobel de la Pau com vostè han afirmat que les guerres són necessàries per combatre mals pitjors, com per exemple, el terrorisme. Hi ha guerres necessàries?
No hi ha guerres necessàries i, encara menys, guerres santes. Totes les guerres són cruels. La guerra és el domini del més fort sobre el més dèbil. La guerra es basa a dominar i matar l’enemic. A més, cal tenir en compte que, quan acaba una guerra, no s’aconsegueix la pau; perquè dominar i sotmetre l’altre no és la pau. També estic en contra dels teòlegs que defensen la guerra justa. Tota guerra és injusta perquè genera mort i destrucció i perquè es basa en una imposició del més fort sobre el més dèbil.
La guerra és un mal menor per aconseguir un benefici més gran, per exemple, la pau, la democràcia, etc?
No hi ha mals menors o majors, només hi ha guerra. Hem de tenir en compte que darrere de tota guerra sempre hi ha el poder i l’afany de dominació de l’adversari. S’ha tractat de justificar la guerra de moltes formes, fins i tot, s’han justificat en nom de Déu, però tot això és una farsa. Si Déu per imposar-se necessita la guerra dels homes, és un déu amb peus de fang. Per què s’invoca Déu per fer una guerra? És una bogeria! Els conceptes de guerra justa, necessària i santa s’han acumulat amb el temps per justificar accions injustificables.
Però com podem canviar aquesta mentalitat? Hi hagut una Primer Guerra Mundial, una Segona i, ara, ja es parla d’una Tercera...
La memòria és molt important, però no hi ha memòria dels horrors de la Segona Guerra Mundial. L’Organització de les Nacions, davant la necessitat de fer un codi de conducta per la convivència –del qual va sorgir la Declaració Universal dels Humans–, va preferir no recordar. Una declaració, per cert, que les grans potències no respecten, ni respectaran. Avui les Nacions Unides estan neutralitzades per les grans potències, que després de la guerra van voler mantenir el poder per sobre de la resta de nacions. Quan es van crear les Nacions Unides eren 57 països; avui en són cent 93 i encara es conserva la mateixa estructura del 1945. No hem avançat en això perquè hi ha interessos econòmics i polítics: les guerres silencioses.
Què són les guerres silencioses?
Són els conflictes econòmics i la fam. Avui, la majoria de països estem sotmesos a l’especulació financera. Això també és una forma de guerra, perquè genera fam, pobresa, marginalitat i la concentració del poder en poques mans. Avui en dia, la fam mata més persones que els enfrontaments entre dos exèrcits. La guerra té moltes cares. Personalment, em preocupa molt com els científics es posen el seu intel·lecte i descobriments al costat de la destrucció.
Per exemple?
Les armes nuclears estan creades per pensadors, per científics, per persones amb intel·lecte; persones sense cap mena de valors ni moral. Els seus únics valors són els diners i el poder. Quan el president dels Estats Units, George Bush, va declarar la guerra a l’Iraq es va basar únicament en la mentida i en la propaganda. La guerra també és mentida. Aleshores, de què parlem quan parlem de guerra? Abans les guerres eren dos exèrcits enquadrats en un camp de batalla, en un espai físic; avui, la guerra és global i es guanya o es perd gràcies a la propaganda.
Som la societat més informada, però la menys crítica?
No, som la societat més desinformada! De fet, les guerres no comencen al camp de batalla, sinó a la ment i al cor dels homes i de les dones. Marx deia que la feina dels filòsofs era fer un diagnòstic de la societat,
però, encara hi ha una tasca més important: transformar-la. I, doncs, com podem evitar la guerra? Com podem evitar la gana? Com podem evitar la concentració del poder? Només podem contrarestar aquesta situació a través de l’educació, l’organització social…
Si tenim en compte totes aquestes guerres, quina responsabilitat tenim nosaltres en els conflictes del món?
Els pobles són manipulats pels mitjans de propaganda quan no hi ha una consciència crítica i una educació alliberadora. Aquests dies en què s’ha celebrat el Mundial de Futbol, pocs mitjans de comunicació han recordat tots els treballadors que han mort construint els grans estadis de futbol de Qatar. Durant el Mundial de Futbol que es va celebrar a l’Argentina el 1978, jo estava pres i la premsa internacional tampoc parlava dels horrors de la dictadura. On és la consciència crítica? On són els valors? Avui el món té capacitat per superar la fam, però no ho fa. Estem construint coses útils per matar, no per conservar la vida. Que, en el món, s’estiguin morint milers de persones no ens interessa. Algunes persones creuen que al planeta hi sobren dues terceres parts de la població! La nostra responsabilitat? Els pobles són espectadors d’aquest món violent, però no són prou protagonistes per poder revertir la situació.
Per què?
Les democràcies actuals no serveixen per actuar, perquè els pobles avui deleguen tota la seva capacitat de decisió als governs. Les nostres democràcies no són participatives. Només en aquests sistemes el poble tindria instruments constitucionals i jurídics per evitar els abusos del poder; però això no existeix.
Vostè, fa una estona deia: “quan acaba una guerra no s’aconsegueix la pau”. La pau no és l’absència de guerra?
No, la pau és més que l’absència del conflicte. La pau és una dinàmica permanent de relacions entre les persones i els pobles. La pau es basa sobretot en la forma com establim la convivència i les relacions humanes. Quan hi ha gana i patiment, tampoc hi ha pau. A l’Amèrica Llatina, hi ha forts moviments camperols a favor de l’alimentació. Hi ha empreses que roben llavors per fer-les transgèniques i així crear dependència alimentària. Fins i tot hi ha suïcidis de camperols perquè les llavors transgèniques només serveixen per a una sembrada. No és una guerra, això? Un altre exemple: l’aigua. Avui, l’aigua i els recursos hídrics són més valuosos que l’or. Tots els éssers humans necessiten aigua per sobreviure. Les pròximes guerres seran per l’aigua.
Ja n’ha citat alguns, però quins valors relacionaria amb la pau?
La convivència, el respecte mutu, la diversitat… El pensament únic no enriqueix mai els pobles. Hem d’aprendre molt de la Pachamama, de la Mare Terra. Hem de restablir l’equilibri entre la persona i la naturalesa, si no estarem perduts. Hem de recuperar les relacions harmòniques i hem de parar de destrossar la casa comú. La guerra autodestructiva de la Terra ha d’acabar. En definitiva, hem de tornar a aprendre a viure.
Segurament que vostè li han dit moltes vegades que la pau és una utopia.
Organitzacions com el Moviment dels Treballadors Rurals Sense Terra del Brasil, els diferents moviments de pobles indígenes que hi ha a l’Amèrica Llatina o els moviments feministes –una gran revolució no violenta– són moviments concrets de construcció de la pau. A l’Argentina, també organitzem tallers juvenils sobre memòria. No hi ha poble ni persona sense memòria. Això també són processos de construcció de pau. La pau no es regala, es construeix. I es construeix en el dia a dia, mitjançant les accions quotidianes. Nosaltres som gent de territori. Pensem, actuem, però també caiem, ens aixequem i continuem treballant a favor de la pau.
La cultura de la pau es fonamenta a través de l’educació?
Absolutament. L’educació és la pràctica de la llibertat i la força d’estimar. Quina parauleta tan tremenda i tan difícil d’aconseguir, no? L’estimació ha de ser vers aquells que ens estimen i també vers els altres. Hem d’estimar els altres, el nostre país, la Humanitat! Si no agafem aquest camí, la culpa del col·lapse serà nostra. El 1956 vaig pintar un quadre en què apareixen els quatre genets de l’apocalipsi: la gana, la pesta, la guerra i la mort. I tots quatre, lamentablement, encara estan vigents avui dia. Per tant, cada dia, igual que aprenem a viure, també aprenem a construir la pau; perquè la pau és construir conjuntament una nova albada. I, sobretot, sense perdre l’esperança. No podem oblidar mai el lema del Fòrum Social Mundial de Porto Alegre: Un altre món és possible. Ara bé, aquest món nou només serà possible si lluitem junts i creiem en l’esperança.
És possible crear pau social i comunitària, sense pau personal?
Es creen conjuntament, no són compartiments separats. Ningú pot donar el que no té. Si no treballem la pau interior, no la podem compartir. La filosofia zen explica la metàfora del càntir. En un càntir ple de violència, informació, propaganda i filosofies és impossible que hi pugui entrar la llum. I, en aquest món, hem de pensar com podem desarmar la raó armada. El canvi l’hem de fer nosaltres, no ens vindrà de fora. Els maies mexicans, per exemple, no parlen de desenvolupament, sinó d’equilibri. Com dèiem abans, hem de restablir l’equilibri amb nosaltres mateixos, amb els altres, amb la comunitat, amb la Mare Terra, amb el cosmos i amb Déu. Si no recuperem aquest equilibri estem perduts i serà impossible recuperar la convivència, la pau.
Fa dècades hi havia líders forts, també en la construcció de la pau, que orientaven a la societat. Ara, també en aquest àmbit, estem desorientats?
El temps no canvia, canviem nosaltres en el temps. Hem de recuperar espais de contemplació que hem perdut perquè el temps ens ha atrapat. Avui, som esclaus de les tecnologies. No tenim temps per estar en contacte entre nosaltres ni amb la naturalesa. La meva àvia era una guaraní. Es va criar i va créixer a la selva. Jo pensava que la meva àvia era boja perquè parlava amb la natura i amb els animals. I, com que a l’escola no m’ensenyaven aquestes coses, no la vaig comprendre fins que vaig créixer. Sempre dic que, en comptes d’educació per a la pràctica de la llibertat, vaig rebre una deformació educativa. Ens hem d’alliberar!
En el fons vostè és dels que pensa que hem de tenir una mirada més positiva del món?
No sé si més positiva, però sí una altra mirada. Jo no crec en aquesta societat, però com que en formo part haig de remar a contracorrent. Hem de ser rebels! Ens falta cultura de la rebel·lió i no ens podem deixar dominar pel sistema. Jo no justificaré mai les guerres ni la violència i sempre seré rebel respecte dels sistemes de dominació que ens estan imposant.
UNA VIDA AL SERVEI MUNDIAL DE LA PAU MUNDIAL:
Adolfo Pérez Esquivel va rebre (imatge superior) el Nobel de la Pau el 1980 per la seva lluita contra els crims de les dictadures llatinoamericanes durant la dècada dels setanta, però des d’aleshores no ha deixat de lluitar a favor dels drets humans.
Nascut a Buenos Aires (Argentina), el 1931, es va llicenciar a l’Escola Nacional de Belles Arts i a la Universitat Nacional de La Plata. Durant vint-i-cinc anys va ser professor d’educació primària, secundària i universitària; feina que va combinar amb la seva carrera artística.
Però, sobretot, se’l coneix per la seva lluita a favor de la pau. Als anys seixanta va començar a treballar amb organitzacions populars involucrades en el moviment pacifista cristià. El 1975 va ser detingut per la policia militar brasilera i el 1976 va ser empresonat juntament amb bisbes llatinoamericans i nord-americans a Equador. Quan els responsables del cop militar del 1976 a Argentina van començar una política de repressió sistemàtica, ell va fundar el Servei de Pau i Justícia, un instrument de defensa dels drets humans i de denuncia de les atrocitats comeses pel règim militar.
El 1977, va ser empresonat sense procés, torturat i alliberat 14 mesos després. A la presó va rebre la distinció del Memorial de Pau Joan XXIII. Ha estat president del Consell Honorari del Servei de Pau i Justícia llatinoamericà i de la Lliga Internacional dels Drets Humans i l’Alliberament dels Pobles i membre del Tribunal Popular Permanent.
És autor de diversos llibres, entre els quals Caminant Al costat del Poble (1995), on exposa el seu ideari de no violència. Actualment, amb 91 anys, encara defensa la pau i els drets humans allà on el conviden.
