Salvador Rueda és el director de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona. Biòleg i psicòleg és un dels principals experts en ecologia urbana actuals i creador d’un model pioner de ciutat sostenible que suposa un salt en relació al què s’havia treballat fins al moment. Des de la seva oficina de la capital catalana treballa per diverses ciutats del món.
Què hauríem d’entendre per una ciutat sostenible? Quin seria l’ideal?
Jo treballo en aquest tema des de finals dels anys vuitanta. Aleshores dirigia els servei de Medi Ambient de l’Ajuntament de Barcelona. Ja en aquell moment vaig adonar-me que tota l’energia que esmerçàvem per resoldre les disfuncions de la ciutat eren pràcticament inútils perquè hi havia altres departaments que es dedicaven just al contrari.
Uns feien i els altres desfeien, vaja.
Això mateix. De fet, et trobaves sempre que aquells que proposaven l’organització de la ciutat tractaven sempre els temes ambientals de la ciutat com una cosa totalment secundària. Aleshores, vaig creure necessari començar a pensar amb les noves funcions de la ciutat i com fer que les disfuncions es poguessin reduir. I, tenint en compte això, vaig dissenyar un model ecosistèmic –perquè la ciutat és un ecosistema des del punt de vista ecològic– en què totes les variables hi estiguessin relacionades i, al mateix temps, es reduïssin els impactes.
Quin són els trets característics d’aquest model sostenible de ciutat?
El model prototípic per les nostres latituds seria el d’una ciutat compacta en la seva estructura i morfologia, complexa des del punt de vista de l’organització –que hi haguessin moltes organitzacions diverses interrelacionades en un mateix espai–; eficients des del punt de vista metabòlic –que cerquin l’autosuficiència en qualsevol dels vectors metabòlics: energia, aigua, materials, etc– i que, al mateix temps, sigui un sistema cohesionat socialment. Per tant, en aquest model tenim en compte els tres àmbits en què s’hauria de sustentar la sostenibilitat: ambiental, econòmic i social. A més, cal dir que en aquests moments ja tenim eines per mesurar el grau de sostenibilitat d’una ciutat. Podem saber quant complexa, quant compacta, quant eficient i quant cohesionada és una ciutat, un barri o una àrea territorial.
Fa uns anys era impensable definir una ciutat com un “ecosistema”. Avui la batalla de la sostenibilitat es juga a les ciutats?
Sí, de fet, la batalla sempre ha estat a les ciutats, però no va ser identificada com a tal fins a la primera cimera mundial per la sostenibilitat celebrada a Río de Janeiro. Allà es va plantejar de manera directe que la batalla de la sostenibilitat es guanyaria o es perdria segons com s’organitzessin les ciutats en el futur.
Deia que el seu model està plantejat per una ciutat de la nostra latitud. No seria aplicable arreu?
La ciutat mediterrània és un model magnífic. Aquesta té uns vímets fantàstics per a poder incorporar tot allò de nou que necessitem segons el context que vivim o davant les incerteses que s’albiren a l’horitzó. És a dir, el model de ciutat mediterrània té una base que representa un gran exemple, però al mateix temps permet canvis. És cert que altres pobles s’han organitzat d’una forma una mica diferent, però al final, la idea de la compacitat, de complexitat i de cohesió social continuen sent universals.
En aquests moments però, la majoria de ciutats del planeta, encara que en diferents mesures, comparteixen uns problemes similars?
Sí, són similars. Viatjo molt pel món i és evident que les ciutats que han sortit d’aquest motlle tenen disfuncions d’una magnitud descomunal. Són ciutats amb por, marginalitat, diferència entre grups socials… ciutats amb grans disfuncions.
Aquest model podria ser aplicat a qualsevol població de Catalunya?
L’objectiu del model és casar totes les peces de la complexitat d’un sistema urbà. I això es pot fer independentment de les dimensions d’aquest sistema. Només cal tenir en compte que si la ciutat és gran la relació entre els elements serà més complexa. El model, però, sempre serà molt similar. Al final, l’objectiu sempre és buscar solucions ecosistèmiques i que cada metre quadrat estigui pensat en aquests termes; això vol dir com es repensa des del punt de vista de la morfologia, de l’organització, l’eficiència i la cohesió social.
Abans els països nòrdics eren admirats pels temes de sostenibilitat. Ara, Barcelona és model per altres ciutats d’arreu del món. Tant han canviat les coses?
Tot depèn de les característiques i del context. Per exemple, a Àustria, a part de Viena, la majoria de la població viu de forma dispersa. En aquest cas la densitat de població és baixa i no s’acostuma a sobrepassar la capacitat de càrrega, per tant, es poden admetre altres models. En canvi quan estem parlant de poblacions de molts milions de gent en territoris limitats, no hi ha més possibilitats. Per exemple, en un territori amb una alta densitat però amb població dispersa, com pot ser el cas de Galícia, què passarà d’aquí un temps si augmenta el preu del petroli? Com es mourà tota aquesta gent? És un problema greu. En canvi, en una ciutat compacta com Barcelona s’ha pogut dissenyar una xarxa d’autobusos que arribi a tot al territori i que sigui econòmicament assumible. (…)
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.
