Roberto Canessa només tenia dinou anys quan va tenir lloc “la tragèdia dels Andes”. Jugava al club de rugbi Old Christians i estudiava segon de Medicina. Ell, juntament amb Nando Parrado, va ser qui va travessar els Andes per salvar la resta del grup. Actualment és cardiòleg a l’Hospital Italià de Montevideo. També ha dirigit la seva vida vers la política. Es casà amb la que era la seva promesa durant l’accident, Laura Surraco i tenen tres fills. Ha estat diverses vegades a Barcelona, ciutat de la que té molts bons records.
Han passat 32 anys d’aquella tragèdia, costa oblidar-se’n?
De mica en mica totes les experiències tristes es van esborrant de la ment. Sé que vaig estar allà, perquè si em preguntes conec totes les respostes, però arriba un moment que ja no sé si les conec per la quantitat de vegades que les he explicades o realment perquè jo mateix les vaig viure. Per a mi representa un gran esforç recordar la muntanya, aquell fred i les situacions. La vida continua i aquella experiència només van ser dos mesos de la meva vida.
Potser preferiria haver-la oblidat.
Al començament era molt dur. Somiava que els meus amics morts eren vius, dormia feliç i no volia despertar-me. Però afortunadament he anat oblidant tots els pitjors moments que vaig passar en aquella muntanya i avui ho recordo com una història.
Quin és el record més viu que els queda d’aquella experiència?
Sobretot ens queda el record de la majestuositat de les muntanyes, on hi havia la presència de Déu que és qui ho controla tot. L’esperit de les muntanyes t’elevava. Quan ara veig pel·lícules de muntanyes, em ve al cap la imatge del lloc on érem, un lloc veritablement inhòspit. Sobretot recordo olors, com el plàstic de l’avió, i sorolls, com la neu en ser trepitjada. Són sons que a vegades em criden l’atenció quan els escolto perquè veig que els tinc gravats a la memòria.
S’entretenien cantant? Quines cançons els venien al cap en aquella situació?
Recordo haver sentit Volver de Carlos Gardel. Després de l’allau, quan teníem molta por, cantàvem cançons religioses que ens havien ensenyat a l’escola. Recordo una que deia: “Invitados fuimos todos por Jesús que nos llamó, jubilosos nos sentamos a la mesa del Señor”. També ens venia al cap la música de la pel·lícula El violinista sobre la teulada, sobretot aquella escena on el protagonista mira el cel i diu “Gràcies Déu, perquè pitjor que així aquesta vegada no hi havia estat mai”. Però sobretot quan ens abatia la por i la tristesa cantàvem “El 7 de mayo en Cobadería, bajó de los cielos la Virgen María”. També cantàvem “Señor me has mirado a los ojos, sonriendo has dicho mi nombre”. En canvi, no és cert que cantéssim la Nadala Santa nit a l’avió, tal i com surt a la pel·lícula.
Vostè apareix a la pel·lícula Viven i al llibre que inspira el film com un dels líders del grup. Realment fou així?
La pel·lícula en realitat mostra quatre o cinc personatges i crec que eren setze personalitats, el que passa és que es va fer una simplificació per poder-los presentar. Però jo penso que hi havia un treball més de grup que el que la pel·lícula mostra. En aquest sentit, hi va haver molta gent valuosa en aquesta experiència com Fito Strauch que ni l’esmenten. No és just. En aquells moments tots vam aportar coses en benefici de la vida.
Després de deixar els companys al costat de les restes de l’avió i caminar durant deu dies pels Andes van trobar qui els salvaria d’aquella situació: Sergio Catalán Martínez. Com van ser les circumstàncies de la trobada?
Fosquejava. Després d’haver caminat tot el dia vam arribar a un altiplà. A l’altre costat del riu em va semblar veure algú que muntava a cavall. Llavors vaig dir a en Nando Parrado: “Corre, que he vist algú!”. Aleshores vam caminar uns tres-cents me- tres cap al riu i vam sentir un soroll, era una vaca. De seguida, vam veure més bé la persona de l’altre costat: era en Sergio Catalán. Ell també ens va veure i ens va cridar unes paraules, però només vam entendre “Demà”. Així que l’endemà, només despertar-nos, en Nando va acostar-se al costat del riu, mentre jo vaig quedar-me una mica més amunt perquè ja no podia caminar. Sergio Catalán va embolicar un paper i un llapis a una pedra i ens la va llençar. Llavors, en Nando desesperadament va escriure: “Vengo de un avión que cayó en la montaña. Soy uruguayo. Hace 10 días que estamos caminando, tengo un amigo herido arriba. En el avión quedan 14 personas heridas. Tenemos que salir rápido de aquí y no sabemos cómo. No tenemos comida. Estamos débiles. ¿Cuándo nos van a buscar arriba? Por favor, no podemos ni caminar. ¿Dónde estamos?”. Després Sergio Catalán ens va tirar un quants pans i en Nando me’n va portar un que vam compartir. Després parlant amb Catalán em va dir que li havia donat cinc pans, o sigui que vaig saber que se n’havia menjat quatre pel camí! Una mica més tard ja ens van venir a buscar. Amb en Sergio Catalán encara som molt bons amics i de tant en tant ens veiem. A més és el padrí d’un dels meus fills.
En quina situació es trobaven els seus companys quan els van anar a salvar?
Estaven completament esgotats, no podien ni caminar, estaven a punt de morir-se. Cal estar als Andes per descobrir que allà no es pot caminar ni un pas, qualsevol moviment esgota. Passats els anys penso que potser hauríem d’haver enterrat els morts, però allí, en aquelles condicions i alçades, ningú tenia ganes de fer res, ni de moure’ns. Només teniem ganes de morir.
Vostè que va estar tan a prop de la mort i envoltat d’ella, com valora la vida? Com és un dia normal per a Roberto Canessa?
Als matins em dedico a llegir sobre cardiologia, al jardí i als meus hobbies, com el tennis. Començo a treballar al migdia i treballo fins a les nou o les deu de la nit. També treballo caps de setmana alternats. Intento distribuir el temps diari de forma proporcional: vuit hores d’oci, vuit hores de feina i vuit hores de son. Crec que aquesta ha de ser la forma ideal de viure, perquè la vida va passant. La vida no és arribar a un lloc sinó que és el camí. Per tant, hem de passar-ho tan bé com puguem.
Actualment quina és la relació amb la resta de supervivents?
Molts encara formem part de la directiva del club Old Christians de rugbi del qual n’érem jugadors quan va passar l’accident. Jo mateix en sóc el president, Gustavo Zerbino el vicepresident i a la directiva també hi ha Álvaro Mangino, dos altres supervivents. A més, alguns de nosaltres vivim al barri de Carrasco, a poques illes de cases de distància. Els nostres fills i els nebots dels que no van tornar van a la mateixa esco- la. Vizintín, un altre dels supervivents, és ara el president de la Federació de Rugbi de l’Uruguai.
Anys més tard, vostè va decidir encaminar la seva vida cap a la política. Què el va motivar a presentar-se com a candidat a la presidència de la República Oriental de l’Uruguai?
M’hi va motivar el fet de veure que tothom es queixava que els polítics eren uns bocamolls i uns mentiders. La fama no m’interessa, però em considero una persona honesta, treba- lladora i coneguda. Vaig pensar que potser algú em podia votar. Abans de les eleccions, tothom em demanava coses com cotxes, una prebenda, alguns supervivents volien ser ambaixadors… Justament feien això que ells mateixos criticaven i amb aquestes actituds vaig compendre que el govern que te- níem era el que el poble es mereixia. Estic content perquè vam treure cinc mil vots. El desafiament personal era senzillament presentar-me i després la resta depenia de la gent.
Què va aprendre d’aquella tràgica vivència?
Als Andes vaig adonar-me que després d’haver perdut els elements bàsics –tenir un lloc on dormir, el perill que ens matés una allau o no tenir res per menjar–, a l’home se li desperten els instints més nobles, com la solidaritat, l’esperit de sacrifici i la valentia. Vaig aprendre que quan les condicions externes són més miserables, és quan sorgeix l’essència més pura de l’home. I finalment que adoptar decisions, liderar grups hu- mans i aconseguir objectius, sempre està al nostre abast si tenim la convicció necessària, malgrat que poguéssim patir les condicions més adverses.
* Contingut publicat en el número 12 de la revista Valors (gener de 2005). Una entrevista de Maria Salicrú-Maltas.
