Al voltant de les celebracions a casa nostra per les victòries futbolístiques del Marroc al mundial de Qatar, han revifat les polèmiques sobre el racisme imperant en la nostra societat. Entre els que defensen aquestes manifestacions de patriotisme aliè trobem els més puristes, que ho consideren una mostra d’una saludable multiculturalitat; també trobem els més prudents, que alerten que, si bé són benvingudes, aquestes expressions col·lectives de joia pel país de procedència són el reflex de processos d’acollida -social, econòmica i cultural- mal planificats, i de conseqüències poc previsibles. Bàsicament, parlem de l’esquerra alternativa i la socialdemocràcia que, com tots sabem, han tingut tanta gresca entre elles com amb l’adversari comú que tenen al davant.
Aquest adversari comú de l’esquerra té diversos caps que, al capdavall, conflueixen en un monstre únic: el racisme. Repetir-ne els arguments pot resultar tediós, però no per això és menys necessari. La immigració s’associa a pobresa -si es tracta d’un futbolista del Barça, naturalment, s’acaben els problemes-; a delinqüència -no hi fa res que les estadístiques policials diguin el contrari-; a usurpació de drets -a l’habitatge, als subsidis o al que sigui-; i a pèrdua d’oportunitats laborals -tot i que la majoria de feines a les quals opten els nouvinguts quedarien vacants sense ells, a causa de la baixa natalitat dels autòctons-.
Aquest racisme que aflora ara d’una manera manifesta, crua i sense complexos ha tingut una presència latent en la nostra societat des de fa dècades.
L’aparició del que és diferent, per una qüestió atàvica, desperta recels, de manera que qualsevol incident on participi un immigrant es magnifica, i la ultradreta prova de treure’n rèdit, amb un èxit indiscutible. Hi ha una frase, a l’obra magna de Marcel Proust, que ho resumeix a la perfecció. És aquella on el narrador afirma: “els fets no penetren en les nostres creences; no les han fet néixer, i no les destrueixen”.
Si ens posem bíblics, podríem dir: “qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra”. Aquest racisme que aflora ara d’una manera manifesta, crua i sense complexos ha tingut una presència latent en la nostra societat des de fa dècades. Durant anys, a Catalunya, dirigents nacionalistes oposaven el català honrat, treballador i amb una cultura protestant de l’esforç i l’enriquiment personal a la cultura del plaer immediat i l’alegria de viure al dia dels sevillans i murcians arribats el segle XX. A aquesta suposada diferència cultural s’atribuïa, a més, el fet que Catalunya fos un territori industrialitzat i ric, a diferència de les zones d’Espanya d’on procedien aquest immigrants. A la inversa, les mostres de catalanofòbia són tan presents a la resta d’Espanya que l’estereotip del català gasiu, malhumorat, estalviador i roí és un tòpic de la cultura popular espanyola.
Curiosament, el racisme actual, dirigit, per aquest ordre, a africans, sud-americans i asiàtics uneix espanyols del nord i del sud, especialment entre els que se senten víctimes, amb raó o sense, d’una economia globalitzada on les diferències de renda i patrimoni no paren de créixer en els dos extrems, el dels molt rics i el dels molt pobres. Entremig, les anomenades classes mitjanes -un concepte de per si discutible- s’esllangueixen, reduïdes pràcticament a treballadors del sector públic i a determinats professionals liberals.
Probablement, ni més pedagogia, ni una millor redistribució de la riquesa ni uns serveis públics reforçats -coses totes elles ja de per si complicades- ens lliuraran de societats cada cop més complexes, amb sentiments, creences i adscripcions nacionals molt polaritzades. No ens passa res que no hagi passat abans a França, Alemanya o el nord d’Europa. De la capacitat per aprendre’n les lliçons en dependrà la nostra salut democràtica i la capacitat per preservar la convivència d’una manera més o menys civilitzada.
