L’educació gaudeix oficialment de la condició de dret humà des que es va adoptar la Declaració Universal de Drets Humans (DUDH) el 1948. Des d’aleshores, s’ha reafirmat en nombrosos tractats mundials de drets humans que estableixen el dret a l’ensenyament primari gratuït i obligatori; l’obligació de desenvolupar l’ensenyament secundari, amb el suport de mesures que el facin accessible a tothom, i l’accés equitatiu a l’ensenyament superior, a banda de la responsabilitat de proporcionar una instrucció bàsica a les persones que no hagin completat l’ensenyament primari. A més, s’afirma que la finalitat de l’educació és promoure la realització personal, enfortir el respecte dels drets humans i les llibertats, habilitar les persones perquè participin eficaçment en una societat lliure i promoure l’entesa, l’amistat i la tolerància. Des de fa molt de temps, es reconeix que el dret a l’educació no sols abasta l’accés a l’ensenyament, sinó també l’obligació d’eliminar la discriminació en tots els plans del sistema educatiu, establir unes normes mínimes i millorar-ne la qualitat. A més, l’educació és necessària per complir qualsevol dels altres drets civils, polítics, econòmics o socials.
El dret a l’educació és, doncs, un dret que “apodera”; és a dir, dona poder a les persones per desenvolupar-se com a tals i per contribuir al desenvolupament de la societat. Però, a més, és un dret clau, ja que afavoreix la seva capacitat per gaudir d’altres drets humans: per exemple el dret a la feina, el dret a la salut, el dret a la informació, el dret a participar en la vida cultural del país, etc. En aquest sentit, el dret a l’educació representa els principis d’indivisibilitat i d’interdependència de tots els drets humans. Conté en si mateix aquest enfocament holístic que uneix el conjunt dels drets humans.
L’educació, una tasca humana
De fet, el reconeixement internacional del dret a l’educació va admetre alhora el dret de ser educats en els drets humans. Així, no només l’educació és un dret i condició necessària perquè tots els drets humans es facin efectius a la vida social, sinó que els drets humans constitueixen el contingut i la meta del dret a l’educació, en establir-se a l’article 26 de la DUDH: “L’educació tindrà per objecte el ple desenvolupament de la personalitat humana i l’enfortiment del respecte als drets humans i les llibertats fonamentals; afavorirà la comprensió, la tolerància i l’amistat entre totes les nacions i tots els grups ètnics o religiosos, i promourà el desenvolupament de les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau”.
És evident que l’educació –sigui quina sigui la seva definició o funció social establerta– és una tasca humana, centrada en el diàleg entre els diferents actors, dirigida a aquell aprenentatge que afavoreix la comprensió del món, un desenvolupament més gran de la personalitat de cadascú i la millor manera possible de fer servir les capacitats (individuals i col·lectives) per abordar amb creativitat i èxit els problemes socials. En l’actualitat, la complexitat de la societat i els constants canvis a què es veu sotmesa han posat en relleu la urgència i la pertinència de repensar els objectius de l’educació en relació amb el que cal aprendre per a l’exercici de la ciutadania i, en concret, sobre com aquest exercici, conscient i actiu, crític i alternatiu, individualment i col·lectivament assumit, pot contribuir eficaçment a construir una societat cada cop més cohesionada, justa, pacífica i solidària.
Per això, estem obligats a revalorar els drets humans com l’eix bàsic del dret a l’educació des d’una perspectiva holística, de manera que siguin assumits pels sistemes educatius no únicament com a continguts del pla d’estudis, sinó com el tret essencial d’una educació de qualitat en igualtat que permeti a les persones, en les diferents etapes de la vida, tant individualment com col·lectivament, un desenvolupament integral per al bé de si mateixes i de la societat. És a dir, permetre una formació ciutadana crítica, activa i responsable.
D’altra banda, l’educació sobre els drets humans està fundada en un conjunt de valors que gaudeixen d’un ampli consens i han esdevingut mínims ètics que permeten imaginar i construir la societat en congruència amb els principis i valors de la democràcia i els drets humans. El concepte i el fonament dels drets humans és de caràcter eminentment moral, abans que no pas jurídic, i s’inscriu en el marc de la filosofia moral o teoria de la justícia. Però a més, la seva internacionalització i positivació exigeix una manera específica d’organitzar la societat a través de la democràcia; és a dir, inspiren un model polític d’organització que conté una ideologia determinada sobre la manera d’atendre i satisfer les necessitats humanes.
“Els drets humans requereixen tant unes condicions socials, polítiques i econòmiques com un nou tipus de cultura”
La reforma del sistema nacional d’educació
Una educació de qualitat basada en els drets humans significa que els drets humans es posen en pràctica a tot el sistema educatiu i en tots els contextos d’aprenentatge. També significa que el sistema educatiu està orientat cap a l’adquisició d’uns valors humans que permetin la consecució de la pau, la cohesió social i el respecte de la dignitat humana. Això exigeix, com s’està fent a molts països, la reforma dels sistemes nacionals d’educació o, si no pot ser, l’aplicació de plans nacionals de drets humans, amb la voluntat d’introduir un canvi fonamental en les estructures educatives, la gestió del sistema educatiu, les pràctiques didàctiques, la revisió i adaptació del material pedagògic i la preparació adequada del professorat.
En síntesi, podem afirmar que essent l’educació un dret humà, els drets humans són contingut mateix de l’educació i, alhora, exigeixen el seu respecte dins del sistema educatiu, és a dir, en la gestió educativa i en la pràctica diària dins dels establiments educatius. Per tant, no hi ha dubte que l’educació, en totes les seves modalitats, és fonament i instrument essencial per a la construcció d’una cultura dels drets humans.
La pau com a aspiració i necessitat humana significa no sols una disminució de tota mena de violència (directa, estructural o cultural), sinó una condició indispensable perquè els conflictes puguin ser transformats creativament i de forma no violenta. Si bé la solució pot semblar ben fàcil, la història revela que la pau com a justícia social, com a satisfacció de les necessitats bàsiques de totes les persones, és una qüestió complexa i una tasca difícil. Des de quines perspectives s’ha abordat aquest desafiament? 1) Des de la mirada que proposa la fraternitat universal recolzada en allò que podria ser l’origen comú de la raça humana i la igualtat de les persones; 2) Des de la solució dels conflictes mitjançant un ordenament jurídic nacional i internacional; 3) Des de l’establiment d’organismes internacionals capaços de garantir la seguretat col·lectiva; 4) Des de la visió holística, ecològica i planetària que estén la problemàtica de la pau al medi ambient; 5) Des de l’assumpció de la pau positiva com la suma de les quatre D (Desenvolupament, Drets Humans, Democràcia i Desarmament), de manera que l’absència d’alguna d’aquestes D constitueix un factor de violència.
Aquest concepte de pau està estretament relacionat amb el concepte de seguretat humana i el desenvolupament humà. Aquesta tasca, en diferents moments, ha donat contingut al dret humà a la pau, definit i determinat per una sèrie de drets ja reconeguts i el compliment dels quals no només és obligat per part dels estats sinó que també ho és per a la societat civil. Actualment, el dret humà a viure en pau, com a dret individual i com a dret col·lectiu, és la pedra angular de tots els altres drets humans i de la seva interdependència recíproca. El dret a la pau és, doncs, un dret síntesi que, en les darreres dècades, gràcies al seu reconegut valor ètic global, ha possibilitat la seva consideració com a norma positiva de dret.
La noció de dignitat humana i les connexions conceptuals dels drets humans amb els de pau, desarmament, desenvolupament humà sostenible i, per tant, amb la democràcia, ens porten a concloure que els drets humans fan referència i requereixen tant unes condicions socials, polítiques i econòmiques determinades com, en segon lloc, un nou tipus de cultura, la cultura de la pau. Una cultura que, per a la seva construcció, demana una educació específica. Una educació que assumeix, com no pot ser altrament, l’enfocament holístic, integrat o global dels drets humans tal com es recull al punt cinc del Pla d’acció integrat sobre Educació per a la Pau, els Drets Humans i la Democràcia, aprovat per la Conferència General de la UNESCO a la seva 28a reunió el novembre del 1995. I, d’altra banda, es constitueix en un dels mitjans fonamentals per edificar aquesta cultura de pau (Art. 4 Declaració sobre una Cultura de Pau, 1999).
Una educació per a la cultura del la pau
La pau suggereix una forma concreta de concebre tant la cultura com d’organitzar la societat. Cultura i societat són construccions humanes indissociables: la cultura proveeix el conjunt de significats i valors que permeten les relacions de les persones en un context i en un temps històric determinats, en el marc d’una organització (societat) que alhora conforma el teixit d’aquestes interaccions, afavorint-ne uns valors comuns i uns principis compartits per regular la convivència. És a dir, cultura i societat constitueixen i formen part d’un mateix sistema. La cultura de pau és una tasca col·lectiva. I per extensió, l’educació s’ha de definir com el procés global de la societat, a través del qual les persones i els grups socials aprenen a desenvolupar conscientment a l’interior de la comunitat nacional i internacional i, en benefici d’elles, la totalitat de les seves capacitats, actituds i coneixements per aconseguir el ple exercici d’aquest dret síntesi que anomenem pau.
Tota persona té dret a rebre una educació que promogui i construeixi la cultura de pau, que li asseguri l’adquisició de les competències bàsiques que li permetin un desenvolupament personal integral, exercir una ciutadania activa i responsable, incorporar-se a la vida social de manera satisfactòria i aprendre al llarg de tota la vida, de manera que contribueixi a generar processos socials basats en la confiança, la solidaritat, la justícia social i el respecte mutu, faciliti la solució pacífica dels conflictes i ajudi a pensar de manera nova les relacions humanes.
L’educació constitueix sens dubte l’instrument més valuós per construir la cultura de pau, però alhora els valors que aquesta inspira han de constituir els fins i els continguts bàsics d’aquesta educació. I això requereix passar d’un model d’educació institucionalitzada a un model de societat educativa i educadora, que promogui la concepció del centre docent com una comunitat d’aprenentatge, ja que tensa l’organització escolar i el mateix currículum, fa necessari assumir la diversitat individual i cultural dels qui aprenen al llarg de tota la vida i afavoreix l’existència de centres educatius segurs, pacífics i inclusius.
L’educació com a dret humà constitueix el fonament essencial de la construcció de la cultura de pau, i alhora és instrument de promoció i satisfacció d’altres drets humans (treball, salut, participació…). Però, a més, juntament amb els mecanismes bàsics de protecció dels drets humans (sistemes jurídics nacionals, regionals i internacionals), l’educació, en si mateixa, és una eina principal de promoció i defensa dels drets humans, en conjunt, en afavorir la construcció d’aquesta cultura del respecte i l’observança dels mateixos en diferents àmbits. Una cultura que permet sensibilitzar les persones, grups i administracions sobre els perills i actes que vulneren els drets alhora que anima aquests mateixos agents a defensar els drets humans a través d’una formació determinada en portar a la pràctica el coneixement i els valors implícits en cadascun dels drets humans. No és ni més ni menys que construir una cultura mitjançant l’educació basada en el respecte, la responsabilitat i la defensa de la dignitat humana.
José Tuvilla Rayo és escriptor, pedagog i investigador per la pau i autor d’articles i llibres sobre educació i drets humans
