Carles Porta i la foscor 

Posar llum a la foscor ha de ser una de les funcions del periodisme. Aquesta màxima ha donat sentit des de sempre a la vida professional del periodista i escriptor Carles Porta, inquiet explorador de formats i experiències, minuciós en tot allò que esdevé un nou projecte. Fa uns anys, Porta,  va descobrir la foscor en la història truculenta de la muntanya de Tor al Pirineu català, prop d’Andorra, escenari d’assassinats, odis, disputes, judicis i confusió, ingredients que van anar configurant al llarg dels anys, un dens vel de foscor que alteraria per sempre l’ordre natural de les coses. El periodista va connectar amb aquell relat a través d’un reportatge televisiu per un dels seus «30 minuts». Subjugat per la història i determinat per la curiositat, va voler saber més, aprofundint en un relat que esdevindria el seu primer gran èxit literari, preludi de moltes més coses que vindrien després i que serien la sòlida base per a construir el que avui és l’enorme èxit, primer radiofònic i des de fa unes temporades televisiu, de la docusèrie ‘Crims’. 

A l’inici de cada episodi televisiu de ‘Crims, Carles Porta ens posa en antecedent d’allò que veure’m i amb solemnitat ens garanteix que aquell treball periodístic que estem a punt de veure, fet amb talent, rigor i precisió, acabarà per posar ‘llum a la foscor’. El ganxo és immillorable i l’expectativa gran. Les narracions de ‘Crims’ són audiovisuals però tenen molt de literari. Com a la ràdio la veu de Porta ens va conduint per la trama. Mentre els fets ens claven a la butaca, el guió va creant de manera efectiva la tensió necessària, aportant un degoteig molt ben administrat d’informació repetitiva, perquè l’espectador pugui teixir les seves pròpies especulacions. ‘Crims’ és un gran producte audiovisual. La seva factura és impecable i l’ús de recursos visuals, gràfics i sonors, és un mostrari d’imaginatives i bones formes. Són moltes les virtuts de ‘Crims’ i en certa manera suposa una evolució de la crònica negra periodística. Un gènere que en mans de grans narradors, com Carles Porta, sempre ha estat garantia d’èxit.  

De les històries de ‘Crims’ el que sempre m’inquieta és la causalitat i les circumstàncies que acaben propiciant una curiosa concatenació de fets que culminen amb un assassinat. L’aparença de molts dels personatges principals, botxins o víctimes, concreta els perfils de gent normal, corrent,  sobretot propera i identificable. Persones que condicionades per factors molt diversos i del tot comprensibles, desfermen un efecte d’acció-reacció, que de manera imparable i molt sovint imprevisible, provoca amb un acte d’extrema violència. Sovint el crim no té una explicació clara, una justificació rotunda, un perquè explícit. Simplement, va passar. La fredor dels botxins en les seves justificacions, fins i tot davant del tribunal que els jutja, acaba per provocar-me un major desconcert. 

És el vel de la foscor que acaba per prendre la vida de molts dels tràgics protagonistes de ‘Crims’. No hi ha res d’excepcional en molts punts de partida: problemes econòmics, enveges, amants descontrolats, decalatges emocionals… res tan lluny de la realitat, d’allò que conforma el viure de cada dia i que passa tan a prop nostre. M’inquieta constatar com la normalitat pot esdevenir tragèdia amb una gran facilitat. Algú que truca a la porta i la foscor ens pren la vida coneguda. Simplement.

Em pregunto l’efecte d’aquestes històries en els espectadors del prime time consumidors d’entreteniment televisiu. Com paeixen aquests relats que tenen l’aparença de ser extraordinaris però que són reals a partir d’una suma d’estranyes circumstàncies que acaben per descontrolar-se. Imagino els grups de «whatsapp» comentant la jugada en directe, discussions i valoracions de família tot just apareixen els crèdits del programa, una allau de tota mena d’impressions i sentències que per acumulació, l’endemà concreten una xifra espectacular d’audiència. Un univers d’espectadors diversos, colpejats per una història que va ser veritat. Una confirmació de què tots podem tenir zones fosques molt a prop. Confesso que després de cada capítol me’n vaig a dormir amb el cor encongit, pensant en la densitat d’aquest costat fosc. 

‘Crims’ és un negatiu de les nostres vides, el costat obscur, però real dels casos més extrems, d’aquells que acaben per desbocar-se tràgicament. Penso que aquest és el secret del seu èxit: constatar la sensació intangible o qui sap si inesperada, que tot d’una la vida pot fer-nos caure en la foscor. Amb ‘Crims’ Carles Porta ha sabut crear un magnífic mirall augmentat d’allò que som, llum i foscor. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *