La felicitat s’ha descrit alhora com a vivència emocional de plenitud i com a autopercepció intel·lectual de satisfacció. Per tant, és un estat de la ment amb un vessant emocional i un vessant intel·lectual.
L’estoïcisme iguala felicitat a pau mental i tranquil·litat d’esperit. El destí és inevitable i cal acceptar-lo sense lluitar-hi -inútilment- en contra. L’actitud impertorbable o ataràxia fa de barrera intel·lectual davant les incidències de la vida (i la mort ineluctable).
En canvi, l’epicureisme entén la felicitat com a gaudi de plaers senzills i temperats que no puguin comportar dolor, és a dir, cal fer un càlcul gairebé ascètic del plaer per a estalviar-nos patir. Per a Aristòtil, l’excel·lència humana i la felicitat s’aconsegueixen traient profit de la facultat racional, la qual és específicament humana ,ja que l’humà tendeix per naturalesa al saber.
No tot el que pot fer feliç passa un filtre ètic. Per això Kant diu que aspira a ser-digne-de-ser-feliç que no pas a la mateixa felicitat. Cal actuar de manera que puguem voler que tothom faci el mateix. Si ho exemplifiquem en la política, procurar de debò pel comú causa satisfacció legítima, fa a qui governa digne-de-ser-feliç, i realitza com a persona. En canvi, l’ús corrupte del poder, bo i donar felicitat (honors, diners…), és indigne.
Maslow, en la seva poràmide, descriu la motivació humana. A la base hi ha requisits biofisiològics com la respiració, l’alimentació o el sexe. Tot seguit venen les necessitats socials de seguretat i benestar respecte al futur. Acabat hi ha elements socials de més qualitat, com l’acceptació cívica, la reputació positiva i l’amistat. Això obre pas a l’estadi superior de l’autoestima, l’estatus econòmic elevat, o l’èxit professional. Tot plegat mena al cim de la percepció íntima de l’assoliment d’una existència valuosa. Aquesta autopercepció toca fons, no hi val cap mala consciència, perquè sabríem pla bé que ens enganyem al solitari.
