La vida dedicada a la recerca de la felicitat

Al llibre I de l’Ètica nicomaquea (349 aC), Aristòtil diu que gairebé tothom està d’acord que l’objectiu de la vida humana és la felicitat. Ara bé, constata que no ens posem d’acord en el fet que consisteix aquesta anhelada felicitat. Alguns defensen que la felicitat són els honors, d’altres el plaer, els malalts diuen que és la salut, els pobres que és la riquesa…

Més endavant, argumenta que la felicitat la volem per ella mateixa i no com a mitjà per a res més. Efectivament, no té sentit la pregunta de per a què volem ser feliços: per ser feliços! En canvi, els honors, el plaer, la intel·ligència i fins i tot la virtut, els volem per ells mateixos i, alhora, també els volem per ser feliços. D’aquesta manera, Aristòtil estableix que la felicitat hauria de ser el fi últim de la vida.

John Stuart Mill coincideix en aquest punt amb Aristòtil. Al capítol IV de L’utilitarisme (1861), afirma que tots desitgem la pròpia felicitat (en la mesura que creiem que la podem assolir, matisa). Ara bé, afirma que també desitgem altres coses com ara la virtut, els diners, el poder o la fama, però que les desitgem com a mitjans per arribar a la felicitat. 

Constata que hi ha persones que s’equivoquen pensant que la finalitat de la vida són els diners, el poder o la fama, i ens adverteix que aquest error els pot portar a perjudicar els altres. En canvi, qui s’equivoca pensant que la virtut és l’objectiu de la vida, en comptes de la felicitat, no perjudica els altres, sinó que fins i tot els arriba a beneficiar, comenta Mill.

Un cop establert que l’objectiu de la vida humana és la felicitat i no cap altra cosa, ens hem de preguntar: en què consisteix la felicitat? Aristòtil, J.S. Mill i altres filòsofs defensen propostes que val la pena tenir en compte. Per ara, podem considerar una pista que ens dona Alasdair MacIntyre a Rere la virtut (1981): que la vida feliç és la vida dedicada a la recerca de la felicitat. Això serà?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.