Bíceps contagiosos

El passat 8 de maig vaig assistir a l’International Triathlon de Platja d’Aro 2022. Centenars d’esportistes van participar en una jornada assolellada, davant del mar acompanyats de familiars, amics i un gran nombre de persones que compartien la seva alegria pels carrers de la ciutat.  

El triatló de llarga distància consisteix a realitzar tres proves, una darrera de l’altra: 3.800 metres de natació, 180 quilòmetres en bicicleta de carretera i 42 quilòmetres corrents. Una prova rere l’altra, sense entreteniments ni descansos. El seu origen es remunta a la dècada dels setanta del segle passat a Califòrnia, on van decidir unir aquests tres esports en una sola prova. Donada la seva duresa, va denominar-se Iron man (Home de ferro), nom que defineix als seus participants quan aconsegueixen finalitzar-la. A Europa, el triatló no va arribar fins a la dècada dels vuitanta del segle passat i, finalment, ja l’any 2000, va esdevenir un esport que va formar part per primera vegada dels Jocs Olímpics, aleshores celebrats a la ciutat de Sydney, Austràlia.

Cada vegada podem veure més persones practicant esport i, sobretot, a l’aire lliure. El fenomen Kilian Jornet ha generat això. Malgrat tot, fa més de vint anys que moltes persones es dediquen a l’esport d’alt rendiment i el combinen amb la feina i amb la vida familiar. Aquest fet no és nou. Ara, però, cal sumar-li el culte al cos, el qual, s’està estenent. Tanmateix, tampoc és la primera vegada a la història de les civilitzacions que això passa. Només cal veure la pintura La gran odalisca amb pantaló de ratlles de Henri Matisse o la dona nua que retrata Koya Abe a la Venus en el mirall.
Totes aquestes tendències, com ara l’esport extrem, el culte al cos, seguir dietes equilibrades, la combinació competitiva que hi ha entre els esforços que fan per rendir més i millor, així com la insistència de mantenir “el cos actiu”, fan pensar que, si t’arribes a aturar, et moriries. Fins i tot hi ha vegades en què el fet de no sortir del país durant un temps o quedar-se un cap de setmana a casa descansant sigui motiu de vergonya, de desprestigi. Tenim la necessitat de lluir un bon cos, menjar veggie i viatjar a països exòtics, però, en canvi, sorprenentment, no he conegut ningú que s’avergonyeixi de desconèixer la història de la Mediterrània, Summerhill o Helen Keller.

La psicologia social i grupal i, concretament, la teoria del contagi social pot explicar aquest fenomen. A principis del segle XX, Gustav Le Bon va sostenir una teoria sobre la relació d’una persona dins del grup social. Aquesta teoria està vinculada amb la sociologia, la psicologia de masses i la interacció social, entre d’altres. En què consisteix? Principalment, a difondre el comportament d’un participant de la multitud en altres. En poques paraules, una persona serveix d’estímul per les accions imitatives d’una altra persona. I, M. Blummer ens va ensenyar que qualsevol sentiment o acte és contagiós fins al punt en què l’individu sacrifica fàcilment el seu interès personal a l’interès col·lectiu. Un individu, quan forma part d’un grup, perd les seves característiques individuals i el seu ús racional per tal de formar part d’un grup o ànima col·lectiva.          
La teoria del contagi influeix de diferents maneres a les nostres vides. Cal aplicar a la vida quotidiana la veritat de cada un de nosaltres. Podem tenir un mal dia, però el que compta és com afrontem aquest dia perquè se’ns retorni el més bo i millor que nosaltres, en primera instància, puguem donar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.