Jordi Borja (1941), “pensador de les ciutats”, és geògraf urbanista per la Universitat Paris-Sorbonne. Ha ocupat cárrecs directius a l’Ajuntament de Barcelona i ha participat en l’elaboració de plans i projectes de desenvolupament urbá de diverses ciutats europees i llatinoamericanes. Col·laborador en diversos mitjans de comunicació, va exercir durant dotze anys i com a membre del PSUC com a responsable d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona. El seu darrer volum publicat és de l’any 2010, Llums i Ombres de l’urbanisme de Barcelona (Ed. Empúries).
Vivim una època curiosa: la ciutat és exaltada i al mateix temps es practica sovint una arquitectura ‘urbanicida’. […] Uns processos urbans que són sovint negadors de la ciutat. L’urbanisme de la por, de la por a la ciutat”. Paraules seves recents. Quins són aquests processos?
Són tots aquells que suposen més desigualtat, més exclusió, més anonimat… per exemple, si es va de Barcelona cap a l’aeroport es veu una operació urbana especulativa, ostentosa i malversadora que és la Plaça Europa. És l’exemple perfecte de la negació de la ciutat. La ciutat també es nega quan no és densa, compacta; una ciutat que té vida no tendeix a fer fora els joves o a la gent de pocs recursos. Precisament aquesta ciutat compacta és la que té més capacitat d’integració. Sobre les ciutats sempre és important veure les dues cares. La cara positiva: la ciutat és diversitat, iniciativa, innovació, pot ser més seguretat, a vegades més capacitat de qualitat de vida… Però la ciutat també representa exclusió, multiplicació de les pors i agitació perversa d’aquestes pors, ostentació… és molt contradictòria.
Quina és avui la línia divisòria entre els valors de la ciutat i del camp?
La vida rural no existeix, és un mite. Va existir en d’altres èpoques, però avui en dia, què és? La gent de l’Empordà viu ruralment? Viuen com a Barcelona. Simplement allò que a Barcelona en diuen barris a l’Empordá en diuen pobles i estan separats per deu minuts. La vida rural només existeix en indrets molt allunyats i abraça a molt poca població. La diferència entre camp i ciutat no existeix. El que existeix avui és la diferència entre urbanització densa, compacta, que fa ciutat, i la urbanització difusa o dispersa, que es dóna a les perifèries.
Quins haurien de ser els referents per allunyar-nos de l’urbanisme de la por?
No existeix “la” ciutat en la qual ens podem emmirallar. A totes les ciutats de Catalunya s’han fet dissenys urbans fantàstics, i no només Barcelona, que s’ha convertit en un referent internacional. Sabadell, Terrassa o altres ciutats industrials han millorat molt en els darrers anys. La part positiva és important. Però podem mirar també la part negativa. Certs barris tradicionals s’han degradat, es fan operacions especulatives sense sentit…
Davant l’arribada de persones nouvingudes, què hi té a dir l’urbanisme?
Un arquitecte francès diu que l’urbanisme de moment ha d’intentar no agreujar els problemes. L’urbanisme no pot resoldre els problemes de tota la societat, de la vida econòmica o dels ser-veis públics. Ara bé, pot atenuar els problemes. L’urbanisme sempre ha tingut una vocació de millorar les condicions de vida del conjunt de la població i, per tant, combatre les desigualtats.
Quins són doncs els valors propis de les ciutats?
La contradicció és un bon valor per definir-les. La ciutat tradicionalment es veu com la “dolenta”, el lloc de la mala vida. Després, en l’època dels èxits de Barcelona hi ha hagut l’exaltació positiva. Mai la humanitat havia estat tan segura com ara a les ciutats, però també és el lloc de les pors. La ciutat és un espai de llibertat, però també tendeix a haver-hi control, vigiláncia o normes que arriben a l’absurd.
