El treball fa pensar en la maledicció bíblica de guanyar-se el pa, sovint mecànicament, amb la suor del front. És allò de cercar treball i, quan se n’aconsegueix, patir-lo com a tasca dura i alienant. Marx diu que el mode de producció de la vida material determina el caràcter general dels processos de la vida social, política i espiritual. Capgira la visió idealista de la representació de la realitat. No són les idees les que fan que siguem com som (no és la consciència dels humans la que determina la seva existència), sinó que a l’inrevés, la realitat viscuda provoca allò que en pensem (és l’existència social la que determina la consciència).
Tanmateix, hi ha un segon moment de retorn (un ping-pong dialèctic entre pensament i realitat), en què les idees poden provocar la transformació del món. Es tracta d’acabar amb l’alienació i que el treballador no perdi el producte i sentit del seu treball. El treballador es ven la seva força de treball (i el que produeixi) a canvi d’un salari. La qüestió és si el treball és una mena de mercaderia, si hi ha un mercat de treball, i si el treball pot ser realització personal.
La realització té un punt de contacte amb la proposta freudiana de l’humà com a animal cultural que es crea i cultiva a si mateix. El treball i el seu producte poden ser autorealització i font de plaer. Al cap i a la fi, substitueix/sublima la fita immediata de l’impuls instintiu a canvi d’una altra social o cultural. La cultura és l’esforç prometeic que reconverteix aquella maledicció bíblica en creació i projecció personal, mai no ben bé del tot reeixida, com manté Freud en el malestar en la cultura.
Sociòlegs com Howard Rheingold pronostiquen que en el futur no gaire llunyà no hi haurà treball per a tothom, la competència amb robots és impossible, i l’única opció positiva és més desenvolupament i treball molt qualificat o no automatitzable. L’art és un bon exemple de treball no alienat i de realització humana.
