Javier Elzo en una imatge d’arxiu.
Francisco Javier Elzo (Beasáin, Guipúscoa, 1942) és catedràtic emèrit de Sociologia de la Universitat de Deusto, al País Basc, i investigador social. Va cursar estudis de Teologia a la Universitat de Lovaina (1972) i de Ciències Morals i Religioses (1974). És director de l’Equip d’Estudis de Valors de la Universitat de Deusto, presideix el Fòrum Deusto i és investigador del European Values Study. S’ha especialitzat concretament en els valors de la joventut i la sociologia de la família. Pel seu anàlisi sobre la violència juvenil ha rebut amenaces terroristes. Ha publicat diverses obres sobre aquesta temàtica.
Segons l’Enquesta Europea de Valors els catalans som cada cop més pragmátics. És una bona definició?
Sí. La societat catalana és una societat que sap acomodar-se a diferents situacions.
Posi’ns un exemple, si us plau.
A l’Enquesta es pregunta sobre els conceptes i la diferència entre el Bé i el Mal. Aquí, a diferència d’altres llocs on també s’ha fet aquesta mateixa pregunta, destaca la resposta: “Depèn de les circumstàncies”.
Per tant, no ens mullem. Aquest pragmatisme és positiu o negatiu?
Personalment penso que és positiu, però tot depèn de cap a quin sentit orientem una acció o una altra. Jo distingeixo “la relativitat dels valors” del “relativisme dels valors”. La “relativitat dels valors” vol dir que tots els valors són iguals, mentre que el “relativisme dels valors” vol dir que no hi ha valors absoluts o alguns de molt mínims. I són aquests valors els que adaptem a cada circumstància.
I vostè està en contra del relativisme.
Sí, perquè el relativisme -tots els valors valen- és en aquests moments un risc per la nostra societat. Jo no estic d’acord amb la idea que tothom pot dir el que vulgui mentre no sigui violent. Certament tothom pot dir el que vulgui, però també tothom ha de ser capaç de raonar allò que està dient. I això vol dir que hem de tenir uns valors considerats fonamentals en raó dels quals tindrem una opinió o una altra.
I si no és així?
Doncs a l’extrem oposat trobaríem una societat rígida, normativista, absolutament programada, més vigilada… De fet, podem dir que en aquests moments ens trobem entre dos pols: podem fer el que vulguem en l’ámbit privat, però ens movem en unes normes de control i vigilància molt clares a l’àmbit públic. I entre tots dos estem ofegant la persona a nivell de llibertat, espontaneítat i adaptació en base a uns valors fonamentals.
Per exemple?
Doncs en una banda trobem el liberalisme quasi llibertari, que s’aplica en les relacions personals, com per exemple el matrimoni, que ara deixa de ser un projecte compartit de família. Per altra banda, en nom de la seguretat o de l’eficácia econòmica, acceptem tranquil·lament que ens col·loquin videocàmeres de vigiláncia a cada cantonada. Per tant, entre una i altra cosa, s’acaba ofegant l’individu.
Quins serien aquests valors mínims fonamentals inalterables que comenta?
El valor básic i principal és el respecte a la persona humana, individual i col·lectivament. Jo opino que tant des d’una perspectiva laica com religiosa, la cosa més essencial es troba a l’home. Des de la visió laica cal pensar amb Sòcrates, el qual deia que la “felicitat estava relacionada amb la virtut i la justícia”.
I des de la perspectiva evangèlica…
Recordo la cita evangèlica: “Beneït siguis perquè quan tenia gana em vas donar de menjar, quan tenia set em vas donar de beure”. O una carta de Sant Joan que diu: “No sigueu hipòcrites, no digueu que estimeu un Déu que no veieu, si no estimeu qui teniu al costat que veieu”. L’objectiu de la vida d’una persona i d’una col·lectivitat han de ser el respecte i la promoció dels Drets Humans nostres i de l’Altre. Aquest és el gran valor. I, a partir d’aquí vindrá el debat de temes concrets, per exemple, si s’ha d’aplicar el copagament sanitari o si el creixement econòmic s’ha de basar en el consum.
LA CRISI ECONÒMICA I ELS VALORS
La crisi econòmica ens ha fet més pragmàtics? Quina relació hi ha entre una cosa i l’altra?
Si comparem l’enquesta espanyola del 2008 i l’enquesta catalana del 2009 -la tendència augmentaria el 2010 però no tenim les dades- observem que la gent se centra més en la seva família, dóna més importància a la feina i es torna més endogàmica en la seva disponibilitat cap a l’altre. (…)
Si vols llegir la resta de l’entrevista, demana’ns l’exemplar a redaccio@valors.org.
