L’Ésser Humà és la manifestació de l’immanifest i, alhora, aquesta manifestació, concreta, viva i dinàmica, ha de fer un camí. L’ego ha de créixer i fer-se responsable. Ha d’anar integrant diferent aspectes propis i aliens per tal de poder madurar o autorealirzar-se. Tot un procés d’individuació o creixement. O creix i madura o s’estanca i mor.
Si creix, integra, supera les fòbies; si s’estanca, s’angoixa i actua amb por imaginària. La maduració per si mateixa presenta les seves dificultats que són part de l’evolució. L’ego en no reconèixer-les com a seves, les posa als altres, a fora, i les ataca. Un atac tot desproporcionat. Aquesta desproporció és un senyal que alguna cosa no funciona. L’atac el raona, el justifica.
Cal pensar i reflexionar per a poder diferenciar: l’ego i allò no-ego. A més, a vegades, les lleis protegeixen l’ego. I la justícia té por a reconèixer que no ho sap tot i que no sempre té tota la raó. Però, no oblidem mai, que la justícia és feta pels homes i per als homes. Déu no intervé per molt que se l’invoqui.
Cal mirar només la història dels darrers cinc segles. Per exemple, al segle XXI, a quin “Déu” es recorre a la invocació que apareix en els bitllets nord-americans: Confiem en Déu? O jurar davant la creu amb la mà sobre la Bíblia? Trump, Salvini, Bolsonaro… com els reis que fan servir símbols religiosos per protegir-se dels altres. Cosa seriosa a discernir.
Naixem amb una angoixa i una fòbia a les diferències, que cal anar superant. Cal incloure-les, integrar-les. Amb altres paraules: cal conèixer-se a fons a si mateix. Sense por, ni angoixa. És imprescindible, per un camí de maduresa, interioritat i autorealització, que l’ésser humà esdevingui humà i que la relació el faci humà. Quant queda per fer!
Un problema d’ordre mundial
Només em referiré a un punt que, sortosament, ha estat de ressò universal, a més d’ésser un problema local: el racisme. Hem vist un vídeo en el qual un home vestit de policia feia ús del seu poder per “matar” un altre malgrat els crits d’aquest. En aquest cas una persona no de raça negra, doncs hi ha una sola raça -l’espècie humana-, sinó de pell de color negra. I per a greujar l’escena, dos altres éssers humans, també vestits de policia, contemplaven l’escena passivament, no feien res. Ho permetien.
Un total menyspreu al color de la pell negra, com si fos una raça diferent de la pell blanca. Qui ha dit o ha mostrat que la pell blanca és de qualitat o d’essència diferent? La ciència no té la darrera paraula sinó qui la fa servir. Amb altres paraules, qui té poder. Ara bé, quina mena de poder?
George Floyd, víctima a mans d’uns agents estatals, que no suporten la diferència cromàtica, està esdevenint un icona o una pàgina de la Història escrita pels vençuts, pels febles, pels oprimits. I així s’explica la indignació mundial, ja expressada contra estàtues dels “vencedors” o a través de les manifestacions protagonitzades arreu del món per éssers humans de tot color.
Benvinguda l’altra Història. A casa nostra també hi ha hagut i hi ha protestes. També uns policies, agents oficials de l’ordre, han abusat del seu vestit oficial actuant com a racistes, per no tenir integrat al seu interior les diferències de color, que no de raça. Algunes revistes en parlen: “Stop Stigma: contra els prejudicis envers els joves d’origen estranger” (Capgròs de Mataró) o Foc Nou recorda el que va passar fa un any a Sant Feliu Sassera (Bages).
Hi ha una anomenada “regla d’or” que existeix des de fa uns vuitanta segles: “No facis a l’altre el que no vols que et facin a tu”. És vàlida per a tothom i ben actual. Això sí, cal reflexionar-hi. Fer silenci i pensar. Dialogar i escoltar, bàsicament, el coneixement propi. Aquest és bàsic, sinó caurem en l’orgull, en la supèrbia i en la hybris. El narcisisme encega els ulls de la intel·ligència i distorsiona el discurs. No és la lògica la que interessa, sinó l’episteme o el punt de partença.
Acceptar l’altre, acceptar-se un mateix
Acceptar o no l’altre depèn de com m’accepto a mi mateix. És pura maduresa humana de tot Ésser Humà. No debades, avui en dia, es parla molt de “transitar a un món on l’ésser humà esdevingui molt més humà”. Tot aquest transhumanisme, però, malauradament, tota la robòtica, la tecnologia, la maquinària…tots aquests grans descobriments fets per alguns humans van, de fet, contra l’espècie humana.
La cobdícia d’alguns perjudiquen tota l’espècie. Els famosos “pecats capitals” haurien de ser treballats com a “passions capitals” per tal que aquestes energies esdevinguin virtuts, és a dir, forces per a construir uns éssers humans més humans i gaudir d’un mon nou i més humà. Aquest món és l’únic món que tenim: la casa nostra. El nostre habitat. I ací hi ha de caber-hi tothom.
Les diferències han de ser incloses: el color de la pell, la diferència de sexe, els cultes diversos, les classes socials, la riquesa de la pluralitat cultural… Hi ha d’haver una “política nova” de govern, indicadora de maduresa, no de domini, de discursos falsos i enganyosos. Tot insult, com tota desqualificació, indica la dificultat d’acceptar la diferència de qualsevulla mena i la feblesa del qui insulta.
Recordem una cita de Confuci (551 – 479 aC.) per poder veure que cal molt de treball personal per respectar les diferències i incloure-les al nostre interior: “No són les herbes dolentes les que afoguen la bona llavor, sinó la negligència del pagès”.
George Floyd ha començat a escriure la Història dels vençuts, cal continuar-la escrivint per tal d’escriure la Història de tota la Humanitat. Si no s’inclouen les diferències no hi ha unitat. I si no hi ha aquest treball, haurem d’estar preparats per a fets molt desagradables. Prudència màxima, sí, que no és ni covardia ni passivitat, ans tot el contrari. Paciència i passió per a respectar i incloure les diferències humanes.
