El passat dia 10 d’abril el Parlament Europeu va aprovar el que s’anomena el Pacte sobre Migració i Asil (PEMA), uns acords que tenen com a objectiu dirigir de manera coordinada la política dels estats membres de la Unió Europea sobre aquests afers humanament tan importants i sensibles.
Encara recordem aquells temps en què les persones ens podíem moure lliurement pel món o, si més no, força lliurement? Per bé que encara no fa massa anys Europa era un continent dividit en dos blocs de polítiques enfrontades ideològicament i econòmicament i que la resta del món s’alineava amb un dels dos blocs segons els seus interessos, els ciutadans i les ciutadanes dels respectius blocs podíem anar i venir pels països del bloc al qual pertanyíem sense més impediments que el de mostrar el passaport a la frontera o, en casos excepcionals, el corresponent visat obtingut abans amb facilitat. Aquest era un gest que gairebé esdevenia una formalitat i només pretenia controlar el pas de possibles criminals perseguits per la justícia. Es podia viatjar i fer estades de tres mesos a l’estranger com a turista i, si convenia, elegir sense obstacles massa grans el país on volíem viure i buscar feina allà on les condicions laborals ens eren més propícies. Podíem fins i tot escollir un altre país per a viure-hi i treballar-hi perquè hi feia millor clima o perquè ens semblava més bonic. Sabíem que aquelles persones estrangeres, la vida de les quals corria perill per raons polítiques, podien demanar asil al nostre país, i que nosaltres, ho podíem fer en un altre si alguna vegada corríem el mateix risc.
Ja fa molt que treballar i viure a qualsevol país de la UE és per a la ciutadania dels territoris que hi pertanyen totalment lliure. Des de fa anys, fins i tot és molt més fàcil per als ciutadans de l’Espai Schengen. Però no per a tothom, és clar. Els ciutadans dels països empobrits en general n’estan exclosos. Mentre per a nosaltres les fronteres han desaparegut per als ‘altres’ esdevé ara ja pràcticament impossible; la veritable frontera la marquen ara els diners i el color de la pell.
Europa s’ha vanat sempre de ser el continent que ha salvaguardat els valors humans i de manera similar els EUA s’han erigit en capdavanters mundials dels valors occidentals en una línia semblant (la llibertat, la pau, la tolerància, la democràcia, la defensa dels drets humans…).
De fet, hem viscut prou experiències per saber que una cosa són les intencions o les declaracions i l’altra cosa —molt diferent— els fets. Sabem que sovint paraules i fets es contradiuen, malgrat tot, sempre es pot apel·lar al dret i a la justícia quan aquest dret i aquesta justícia estan acollits per instàncies internacionals que els emparen. Per això és tan important que aquestes instàncies estiguin vigilants per tal que no es perdi terreny en guanys tan essencials. I cal que prenguin activament mesures de compliment obligat quan aquests valors, aquests drets, es veuen amenaçats o quan, directament, no es respecten.
El que ha succeït recentment amb el Pacte de Migració i Asil (PEMA) que ha votat el Parlament Europeu és un enorme pas enrere en aquest sentit, com reconeixen ONG importants com Oxfam Intermón, Lafede.cat, Save the Children, la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat o Amnistia Internacional, entre moltes altres.
Si fins ara les persones migrants i les sol·licitants d’asil d’arreu del món tenien seriosos impediments per trobar protecció o arrelar en una terra forana on poder trobar feina o on la seva vida no es veiés amenaçada, ara, amb el Pacte de Migració i Asil recentment assumit per la UE els obstacles seran molt més grans. En aquest sentit, podríem dir que el Pacte incompleix el dret d’asil que està regulat pel Dret Internacional com a dret humà fonamental que el declara una obligació dels Estats, recollit en l’article 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans i desenvolupat en la Convenció de Ginebra del 1951 i el seu protocol (Protocol de Nova York de 1967).
Tal com aquestes organitzacions denuncien, el Pacte reforça les polítiques d’externalització de fronteres i els retorns a tercers països, com el Marroc, Tunísia o Líbia, on no es respecten els drets humans i les vides de les persones retornades poden córrer greu perill. Es pretén considerar que una persona no ha arribat a la UE fins que l’Estat del país al qual ha arribat no el reconegui com a arribat i ho autoritzi, encara que ja visqui físicament allà. Es tracta d’una ficció jurídica que es pot sostenir al llarg del temps i deixar la persona en els llimbs mentre duri. També facilita l’aplicació de procediments fronterers accelerats i les detencions sistemàtiques i, si això no fos prou, permet que cada país de la UE pugui escollir entre acollir o pagar a un tercer país per evitar-se l’acollida. Pràctiques aquestes que, per bé que ja s’havien aplicat en més d’un cas, ara es normalitzaran. Que aquesta devaluació de la situació hagi estat un acord del Parlament Europeu és alarmant perquè normalitza el que significa un gravíssim retrocés en la reivindicació del respecte als drets humans més fonamentals.
el Pacte reforça les polítiques d’externalització de fronteres i els retorns a tercers països
Pel que fa a l’àmbit de la política cal demanar-se: és intel·ligent aquest Pacte per frenar la immigració cap a Europa?, perquè aquest és l’objectiu que persegueix la UE amb aquest acord. És més que evident que no, que no és intel·ligent. Mai ha estat intel·ligent —menys encara en qüestions polítiques i socials— posar pedaços, les solucions als problemes mai s’han aconseguit tapant-los o apedaçant-los, sinó analitzant-ne les causes. I tampoc cal tenir una gran capacitat d’anàlisi per a fer el diagnòstic de les raons de les migracions, les del nostre temps i les de sempre. Les raons són la pobresa, la guerra, l’amenaça climàtica, els països autòcrates on qualsevol opositor corre perill de mort, la pena capital que amenaça a persones la identitat sexual de les quals no es correspon amb l’oficialment admesa a la seva terra.
Així doncs, el que cal amb urgència és orientar les polítiques de la UE a combatre totes aquestes causes, si no ho fa, les migracions no només seguiran com fins ara, sinó que augmentaran; perquè el canvi climàtic s’agreuja a una velocitat exponencial, perquè la pobresa està íntimament relacionada amb el canvi climàtic (malgrat que no exclusivament) i amb l’espoli de la riquesa dels territoris dels migrants per part d’Europa i d’altres països del món occidental, perquè les guerres es fan amb les armes que els nostres països (els que se senten amenaçats per la immigració creixent) fabriquen, exporten i venen… Arribats a aquest punt de la lectura haureu deduït fa estona que aquest Pacte es basa en la més gran de les hipocresies, perquè d’aquestes raons en som culpables o còmplices els països de l’així dit món occidental del qual Europa en forma part.
Intel·ligent —i ara ja no parlo de drets humans ni de justícia— seria per a la classe política de qualsevol ideologia, incloses les que vulguin fer prevaldre arguments xenòfobs o econòmics per frenar la immigració, treballar en polítiques dirigides a eliminar-ne les causes.
Intel·ligent seria treballar en polítiques dirigides a eliminar les causes de la immigració
Cal doncs ajudar als territoris empobrits amb projectes de desenvolupament real que repercuteixin en la industrialització i la creació de llocs de treball en els països de procedència dels immigrants, polítiques que donin perspectiva de futur a les generacions joves en els seus països. Intel·ligent seria ser conseqüent i abandonar la postura hipòcrita de qui fabrica i ven armes a tercers països d’amagat, mentre critica i es lamenta de la quantitat de guerres que hi ha escampades arreu del món. Un exemple el trobem a Espanya, que es posiciona contra Israel i defensa la creació d’un Estat Palestí com a única via per aconseguir la pau estable a la regió, cosa lloable, encertada i urgent per necessària, però al mateix temps exporta armes a l’Aràbia Saudita, Turquia i Ucraïna. Segons xifres de l’any 2022, l’Estat espanyol ocupa el setè lloc en l’exportació d’armes després dels EUA, Rússia, la Xina, França, el Regne Unit i Alemanya, amb una falta de transparència emparada en una llei de secrets d’estat que remet al franquisme. Els seus compradors majoritaris són països de l’OTAN. És el govern espanyol qui ha d’autoritzar a les empreses la venda d’armes a tercers països, i la decisió la prenen onze funcionaris en reunions a porta tancada.
Els refranys i les dites formen part del que en diem la saviesa popular tradicional; recullen realment la saviesa. El que pretén la UE amb el Pacte de la Vergonya és posar portes al camp. Tanmateix, tothom sap que és impossible. El Parlament Europeu també ho sap. Per què, doncs, no abordar seriosament una política de causes?
Contra el Pacte de la Vergonya proposaria que el Parlament Europeu signés un Pacte de la Decència amb decisions acordades a orientar la política de la UE a evitar seriosament la tragèdia de la immigració. Sí, la tragèdia. Perquè és una tragèdia haver d’emigrar per obligació i és una tragèdia morir en l’intent de fer-ho.
