És inconfusible: bigoti blanc i cap cobert. Quan arribem Bienve Moya ja ens espera assegut en un bar de la plaça de la Vila, gaudint de la seva gent i de la seva localitat, on ha nascut i de la qual en parla amb orgull: Vilanova i la Geltrú. De les festes d’aquí, com és el carnaval, però també d’altres pobles de Catalunya, aquest antropòleg i folklorista català en sap un munt. Bienve Moya (Vilanova i la Geltrú, 30 de novembre de 1944) viu, valora i reflexiona la festa. Gràcies a ell a Catalunya s’han recuperat algunes festes, s’han revaloritzat i s’han visibilitzat. És antropòleg, folklorista, escriptor, activista i gestor cultural. Va formar part de la companyia teatral Els Joglars durant la dècada de 1970 i va ser director del Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú, impulsor de la Xarxa de Teatres Públics de Catalunya i fundador i codirector dels festivals de circ i pallassos Trapezi i la Fira del Circ, entre altres.
A part d’un moment de diversió, què representa la festa per a la societat?
Certament, la festa té valors que van més enllà del pur divertiment. I, un dels valors que jo aprecio més de la festa, quan és de caràcter ciutadà i universal, és la capacitat que té d’interrelacionar els diversos actors de la ciutat. De fet, no tan sols interrelaciona els diversos actors de la ciutat, sinó també les diferents generacions de la ciutat. Una vegada a l’any, la ciutat se celebra a ella mateixa i es reconeix a ella mateixa. L’origen de les festes majors actuals són les festes patronals i encara que es manté aquest leitmotiv a l’entorn d’un sant o una santa, els ciutadans celebrem que encara som vius i que som genuïnament una cosa concreta.
Vostè diu “que som una genuïnament una cosa concreta”. Fins a quin punt la festa explica com som?
Cada societat celebra la festa d’una manera diferent, fins i tot segons com és urbanísticament la ciutat. La Patum de Berga no tindria unes guites amb el coll llarg si no se celebrés a una plaça reconsagrada que té unes escales a les quals no es pot cremar ningú que es posa darrera la barana. A Vilanova, per exemple, totes les festes es fan amb cercavila, perquè tots els carrers de la vila són rectilinis i quadriculats i, a més, el passeig principal és la Rambla, una via llarga i recta. Altres indrets, en canvi, tenen com a nucli central una plaça i la festa agafa es concentra allà.
I la ubicació de la ciutat té alguna relació?
Això ja seria una lliçó de sociologia! Però sí, la festa té la forma que té la ciutat i és viu de la manera que és la ciutat. Tornem a la Patum. Berga és una vila de muntanya i un cop a l’any es desferma. En canvi, les festes de les ciutats del litoral, generalment, són més allargades en el temps i tenen un caràcter molt més extens i tranquil. Per tant, sí, sense cap dubte, la ciutat es reconeix en la seva festa.
Quins elements són necessaris per garantir l’èxit de la festa?
Una població que celebra una festa important pels seus habitants, no pels turistes –encara que de vegades coincideixen les dues coses– és una ciutat que té un mínim de coordinació de la seva població. Si una ciutat té poques festes, un pot suposar que existeix un dèficit de coordinació en la seva xarxa social. Com més homogènia és una societat, més necessitat hi ha de celebrar una festa conjunta.
Hi ha, però, festes que s’organitzen de baix a dalt i d’altres a la inversa. Una forma d’organització o altre és diferent?
Sí. Com i qui organitza la festa també és molt important. De fet, quan més de baix a dalt és l’organització de la festa més se celebra i més la viu la societat. Dit d’una altra manera, hi ha estructures festives que fan que la festa sigui més o menys celebrada per a la ciutat. La majoria de formes organitzatives tenen una comissió festiva externa i coneguda. Ara bé, quan es tracta d’una festa important per a la ciutat normalment l’organitza un sector de gent anònima o molt anònima que actuen com els mantenidors de la festa, perquè la recorden i la fan recordar.
Les ànimes de la festa…
Són aquella gent de referència, la qual tothom reconeix com els màxims coneixedors de la festa. I com més anònimes són aquestes persones, més èxit té la festa. Ara, la balança entre allò que és anònim i allò que no ho és també resulta complicat, ja que la festa també és ostentació.
Cert, malgrat sovint costa de reconèixer.
Per exemple, a la festa de Moros i Cristians d’Alcoi l’ostentació és evident. Ara bé, l’ostentació de la festa pot ser tant exterior o explícita, com seria aquest cas, com interior o implícita, en forma de reconeixement vers a certes persones que són l’ànima de la festa.
Ostentació que, en algunes ocasions, fins i tot, pot esdevenir rivalitat. Són diverses les festes que se sustenten en base a una confrontació.
I tant! Ostentació i rivalitat són dos elements bàsica de qualsevol festa, si algun d’aquests falta la festa va coixa. Un cas molt exemplar és la festa de Granollers. Aquesta ciutat vallesana, per la Puríssima, tenia una festa de la qual la majoria de la gent se n’havia oblidat. Però un sector d’aquests mantenidors van reinventar la festa en base a la rivalitat entre els rajolers blancs i els blaus. I ha estat un èxit. El Carnaval de Vilanova, si no hi hagués rivalitat, tindria dificultats per mantenir-se. Les societats que l’organitzen són enemigues. Sovint, però, aquestes rivalitats només arriben a ser de barris o colles diferents.
Les festes ajuden a generar una identitat incloent o excloent?
Incloent! A part de la rivalitat i de l’ostentació, com ja he comentat, la festa també serveix per sociabilitzar. La festa informa a les noves generacions d’allò que passa a la vila, de com es viu a la vila, que la patrona de la ciutat –en el nostre cas- és la Mare de Déu de les Neus, que la festa més important de Vilanova no és la festa major sinó el carnaval, etc. La festa també ens explica com ens hem de comportar quan compartim l’espai amb altre gent com nosaltres. Però la festa no solament sociabilitza les noves generacions, sinó també els nouvinguts. (…)
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.
