Pel que llegim a la premsa, sembla que no hi ha dades oficials ni fiables de les baixes que cada exèrcit ha patit durant la invasió russa d’Ucraïna. Tant Kíiv com Moscou les amaguen estratègicament. Les més orientatives són les que van transcendir a conseqüència de la filtració de documents classificats dels Estats Units. Segons aquells informes, des de l’inici de la invasió, Rússia havia patit entre 189.500 i 223.000 baixes, de les quals de 35.500 a 43.000 eren morts i de 154.000 a 180.000 eren ferits. Les baixes ucraïneses les xifrava entre 124.500 i 131.000, de les quals entre 15.500 i 17.500 serien morts i de 109.000 a 113.500 serien ferits.
Les dades sobre el nombre de morts espanten els governs, però no sempre per les raons que voldríem imaginar. Això s’ha fet més evident a Rússia, amb l’arribada del 9 de maig, l’anomenat Dia de la Victòria. En la desfilada habitual, el govern rus ha decidit anul·lar la marxa cívica del Regiment Immortal, un dels actes més importants d’aquesta diada i que concentra milers de famílies al centre de Moscou i altres ciutats. Sembla que una de les raons per les quals el govern ha impedit aquesta concentració és perquè els familiars dels qui han mort a Ucraïna volien portar retrats dels seus difunts: volien reivindicar els rostres dels seus fills, marits, mullers… morts a Ucraïna, i no pas els rostres dels herois anònims, morts a la Segona Guerra Mundial. És clar: si la gent duia retrats dels que han mort a Ucraïna, de sobte, es podria intuir, no només el nombre de baixes que hi ha hagut, sinó, sobretot, el dolor real de les famílies que han patit aquestes pèrdues. Les autoritats no volien córrer el risc de perdre el control de les xifres i de les emocions, així que van cancel·lar la marxa adduint raons de seguretat.
Val a dir que donar números també pot ser una manera d’encobrir la realitat, de fer que les xifres amaguin la vida real i concreta de les persones. Els nombres són dades impersonals, no diuen si els difunts són joves, grans o, tal vegada, nens; si són homes o dones, voluntaris o reclutats a la força. L’única cosa que realment interessa als governs és que sigui una xifra inferior al nombre de morts dels enemics.
Tanmateix, la terrible realitat és que, un cop més, s’ha sacrificat la vida de milers de persones per, segons diuen, “salvar un país”; una causa, un objectiu que de cap manera justifica una mortalitat tan devastadora. Potser pensen que, dient xifres, en lloc de noms, podran aplicar la dita de: “Ulls que no veuen, cor que no dol”. Però unes mares portant el retrat dels seus fills provoquen que els cors sentin, que es dolguin d’una guerra que ha estroncat la vida d’aquella persona, que és fill, filla, mare o pare, espòs o esposa, amic o amiga del qui porta una fotografia a les mans i una immensa ferida al cor. Aquestes són les dades que mostren el dolor de la guerra i conclouen un balanç inacceptable i inassumible.
Quan acaben els conflictes armats, les societats es desempalleguen dels seus remordiments fent memorials o aixecant arcs triomfals i monuments al “soldat desconegut”. Un sodat anònim i sense història que fan passar com si no tingués família, ni amics, ni camarades. La realitat, però, és que bona part d’aquests soldats van ser arrencats de la seva família, i del seu món, i van ser arrossegats al front a lluitar contra altres homes, iguals que ells, arrabassats de les seves famílies i els seus mons.
Un soldat concret, amb rostre, noms i cognoms, amb família, amics i una història és una acusació; un soldat sense nom i desconegut és un heroi o un màrtir de la guerra. Els sodats reals són vius a la memòria de la seva gent, i els seus noms i històries, així com el dolor i el buit que deixen, són una crida per no tornar mai més a fer la guerra. Al soldat desconegut, un heroi abstracte que simbolitza la grandesa de la guerra, hom li ret homenatge, un cop a l’any, i la resta de dies se l’oblida en una tomba entre flames i banderes.
Les guerres ho destrueixen tot. De normal, la gent es mor, però a la guerra a la gent la maten. Per això les xifres que no són irremeiables esdevenen tan importants.
