En plena era de les xarxes socials, vivim en l’autocensura. Quan més mitjans tenim per dir el que pensem, menys ens atrevim a dir la nostra. El ‘Gran Germà’ d’Orwell plana sobre la societat. Estem més monitoritzats que mai; tot deixa rastre. Vivim com en un dinar de Nadal permanent en què preferim parlar de qualsevol cosa amb els cunyats que no pas treure un tema controvertit. Al grup de whatsapp de la feina mirem de no dir massa cosa, que no sembli que estem ociosos o perquè ningú malinterpreti algun comentari fora de lloc. Tenim por que se’ns situï en una tendència política, religiosa o masclista.
Si dius un titular no passa res, el problema és quan vols aprofundir una mica. Tothom és tolerant i bona persona sobre el paper. Els matisos venen quan elaborem una mica més el missatge i aquí és on salten els haters i intolerants. Tant a les xarxes com en una conversa de cafè, la gent tarda poc a repartir carnets de masclisme, conservador, xenòfob o tancat de mires per mirar de desgranar algun argument. No se’ns permet generalitzar, tot és relatiu i tot depèn. Així no es pot parlar de res. La gent té la pell molt fina.
Triomfa Instagram, l’app del postureig. Va néixer com la xarxa visual amb les fotos més espectaculars però no està feta per expressar idees o pensaments elaborats. Però estem en l’era de la foto, del tuit i del titular.
Per fer això, crear opinió o fer debat hi havia Facebook, on molts van utilitzar-lo com un blog personal quan la seva bitàcora perdia visites degut a l’efecte forat negre de la xarxa de Zuckerberg. Aquests segons usos són, al meu entendre el principi del fi per aquestes xarxes. Quan es corromp la idea original i prevalen altres interessos, la necessitat que cobrien es queda òrfena o es troba a una altra banda.
Per mi Facebook cobria millor que mai cap altre servei la necessitat de compartir fotos, idees i enllaços amb els amics i coneguts. Però mica en mica es va convertir en un racó narcisista on programadament i socialment es premiava amb més difusió les fotos que no pas els textos, els enllaços busca clicks i petites noticies que es generen només per captar lectors que es passin 10 minuts fent clics navegant d’una notícia a l’altra bàsicament perdent el temps.
Per no parlar del mal que han fet els memes als grups. La gent ha preferit seguir amb aquest hàbit insà abans que mantenir el contacte amb algunes persones: que algú es queixa o surt d’un grup per l’allau de memes? És igual, seguim enviant porqueria!
Fes l’exercici per un moment d’imaginar-te el teu Facebook només amb la teva gent, les seves fotos reals, les seves autèntiques inquietuds, grups de debat, posts de les seves reflexions sense res més.
Fora del teu cercle privat ja tenim Twitter per inundar de notícies, links i marejants torrents de informació per compartir amb la resta del món. Instagram era magnífic també abans que la gent hi aboqués el seu Facebook. Hi podies trobar les imatges i fotos més espectaculars del món. Quina mania la gent a seguir-se entre ells a tot arreu. Un empobriment. Després hi ha qui ho publica tot a tot arreu o qui no té res a dir i publica perquè s’ho autoimposa. Black Mirror n’ha fet capítols molt interessants de tot això però seguim esclaus del like, de l’aprovació del nostre entorn.
Així és com s’ha anat empobrint l’opinió a la xarxa. Hem passat del post llarg al minúscul, al petit comentari de Facebook, a la foto d’Instagram o al tuit, al titular. Entre aquesta tendència i l’autocensura que comentava a l’inici, no vivim en el moment més lliure.
Toni Bardia és periodista i consultor de Business Intelligence // @tonibardia
