David Minoves i Llucià (Barcelona, 1969) és activista polític i del moviment per la pau i la solidaritat internacional. Actualment és president del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN), però al llarg de la seva carrera ha treballat per la pau i els drets humans des de diverses entitats, entre les quals: membre de la Junta de Govern de l’ICIP, coordinador del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (FCCD), membre d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme i de Stop Mare Mortum.
Què és una minoria?
Quan va néixer el CIEMENa finals del franquisme, parlàvem de minories ètniques i nacionals, enteses com a nacions que no estan en majoria dins del propi estat. Ara, però, parlem de pobles minoritzats. Un poble minoritzat és aquell que ha patit una situació de persecució o de substitució cultural, lingüística…
Parlem d’un poble menystingut, doncs.
Sí, seria un sinònim. La minorització explicaria per a quina raó aquesta realitat nacional o ètnica està en una situació de desprotecció i amb menys capacitats per desenvolupar-se amb normalitat. És a dir, quan la teva llengua no està estandarditzada, s’està minoritzant. Per exemple, en el context d’Europa, el poble català és una minoria relativa perquè té més gent que els poble croat o el danès, però, a diferència dels catalans aquests pobles estan protegits pel fet de ser estats.
Per tant, ser o no ser minoria no és una qüestió de dades.
No, és una percepció. Per exemple, nosaltres parlem de minories ètniques nacionals, però jo crec que en el context de la Catalunya d’avui és molt difícil definir el poble català com una minoria nacional. Segurament som una minoria electoral dins el marc electoral espanyol, però no som una minoria nacional en comparació amb altres nacions del context europeu.
Què ha canviat respecte fa uns anys?
Avui, Catalunya, com a poble d’acollida, porta una motxilla carregada de moltes altres identitats. De fet, els darrers anys, hem vist com allò que més aglutinava era una voluntat de ser, de construir nació, i no assolir una nació definida, tancada i ja decidida d’antuvi. No parlem una única llengua, ni una única cultura, ni tenim una única adscripció nacional d’origen, ni un sol credo religiós… És a dir, un es pot sentir català amb una motxilla identitària diferent o sense parlar català. I no passa res.
Si totes les minories tenen com a comú denominador el menyspreu, com es gestiona aquest fet?
És necessària l’acceptació de la diversitat com un bé natural de la societat i de la condició humana. Una diversitat que també ha de tenir una expressió en la protecció dels elements que identifiquen aquestes diversitats com pot ser la llengua, la cultura o el credo religiós.
En aquest moment, a diversos països d’Europa, la diversitat no és un valor a l’alça…
Hem d’acceptar que la diversitat és a casa nostra i aquest és un repte que cal gestionar. Aquí s’ha fet molt bé, però, a diferents llocs d’ Europa, certament, hi hagut porcions identitàries negatives: contràries a l’arribada de refugiats i islamofòbiques en defensa de certs drets nacionals. Catalunya, en canvi, en mig d’un procés de reivindicació nacional i d’emancipació, ha proposat un model d’acollida. Recordem la manifestació de Volem acollir o el rebuig de les accions islamofòbiques després dels atemptats del 17-A.
Un estat que no accepta les seves minories es pot considerar un estat democràtic?
No. Un estat que no protegeix les seves minories, no és un estat profundament democràtic. Els drets dels pobles haurien de formar part de l’ordenament jurídic protegit internacionalment i no ho estan prou. Ja en el seu moment el CIEMEN va promoure la Declaració Universal dels Drets Col·lectius dels Pobles (1990) i, conjuntament amb el PEN, la Declaració Universal del Drets Lingüístics (1997).
Els estats han de protegir les minories o els han de donar quota de participació política?
És difícil contestar de forma global perquè hi ha moltes realitats nacionals diferents. Nosaltres entenem, que des del respecte a la diversitat, és necessari un acord. Sense un pacte és molt difícil garantir la protecció. Si un estat entén que garanteix una minoria, però aquesta no se sent protegida, hi ha una manca d’eficàcia. Poden haver-hi tantes solucions com nacions: un cos electoral diferent, un reconeixement lingüístic, acceptació de la plurinacionalitat des de la centralitat o conformació d’organismes d’autogovern… en el cas català, és un tema de sobirania. Tot depèn d’una voluntat d’acord.
La relació entre majories i minories és la principal causa dels principals conflictes del món?
Absolutament. La major part dels conflictes produïts per causes no naturals que avui hi ha arreu del món són degut a problemes polítics i concretament al mal encaix de nacions o ètnies; nacions que s’han sentit excloses i busquen restablir el seu estatus. De fet, l’Estat espanyol ha estat protagonista d’un d’aquest conflictes, del qual se’n parla molt poc: el cas del Sàhara Occidental. (…) – Maria Coll.
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat.
