Antonio Moreno Torres li deien “el nen llop de Montjuïc”. Bona part de la vida la va passar a la muntanya: de petit, amb la seva família, en una de les barraques que hi havia a Montjuïc durant els anys 60; més tard, sense un sostre on dormir, les dificultats econòmiques van fer que els camins de la muntanya olímpica tornessin a ser les habitacions de casa seva.
Malgrat el que pugui semblar pel sobrenom, “el nen llop” no era un Mowgli crescut entre animals simpàtics i cançons. En la Barcelona del barraquisme, la vida a Montjuïc era sinònim de pobresa, no anar a l’escola i fer-se gran fora de la llei. Fill d’un home que li pegava, tant a ell com als seus germans, quan tenia 10 anys, va passar a ser Antonio Moreno: va veure com tres homes assassinaven el seu pare i va canviar de nom per protegir-se.
Criat entre els arbres i la sorra de Montjuïc, Moreno coneixia la muntanya com el palmell de la mà i fins i tot hi havia construït un espai per a una dotzena de gats a qui peixia. Darrerament, la vida de Moreno, de cabells blancs i sempre amb un cigarret entre els dits, s’havia fet una mica coneguda. Era un dels personatges retratats en un llibre sobre persones sense llar de Barcelona i sortia sovint als vídeos que Eliseo López penja a YouTube sobre Montjuïc.
A principis d’any, passejant amb el seu amic Eliseo, va trobar-hi les restes d’una làpida de la necròpoli medieval jueva de Barcelona. “Però si jo he passat per aquí mil vegades”, va exclamar Moreno quan va topar amb la pedra funerària. La làpida, trobada per casualitat a l’avinguda Miramar, estava feta amb pedra procedent de la muntanya i data entre els segles XII i XIV. A la inscripció hi diu: “en aquesta tomba està enterrat el distingit rabí David fill de rabí”.
La necròpoli jueva, que va estar en funcionament entre el segle IX i el segle XIV, estava situada a la part nord-est de Montjuïc, amb una posició de domini sobre Barcelona. En algunes de les obres que es van fer a la muntanya durant el primer terç del segle XX, es devia trobar la làpida i es va llençar allà on la van trobar Moreno i López.
Després d’haver comunicat la troballa al Museu Arqueològic de Catalunya i que tècnics de la Generalitat confirmessin l’autenticitat de la làpida, a principis d’abril, es va fer públic el descobriment de la làpida del cementiri jueu. Per llei, a Moreno li corresponia una quarta part del valor de la descoberta. Potser perquè qui més té és qui millor sap el valor de les coses, va renunciar-hi i va demanar que fossin per la Fundació Arrels, l’associació que ajuda les persones sense llar i que li havia aconseguit un pis on viure.
Cansat i amb la salut delicada, encara que no visqués entre els camins de la muntanya, Moreno continuava pujant a Montjuïc i donava menjar els gats. En un racó de la muntanya, entre arbustos, hi tenia uns quants plats amb pinso i ampolles d’aigua retallades perquè els gats poguessin alimentar-se.
Amb 54 anys, el 23 d’abril, diada de Sant Jordi, sense temps d’haver cobrat la recompensa, Antonio Moreno va morir al pis on s’havia traslladat, després de gairebé tota una vida a la falda de la muntanya. L’únic que va demanar als seus amics és que donessin menjar als gats de Montjuïc.
