Missioner menorquí que es dedica a ajudar infants i joves en situació de vulnerabilitat a l’Àfrica occidental. El salesià ha estat en països com la Costa d’Ivori i Guinea Conakry i ara treballa a Benín.
En què consisteix el projecte que vostè desenvolupa a Benín?
A Cotonou els salesians estem treballant amb el que vulgarment es diu “nois de carrer”; avui en dia en diem “nois i noies en situació de vulnerabilitat”. La realitat és que per diverses raons, siguin culturals o econòmiques, el país fa que molts joves es trobin en aquesta situació. El projecte té més de trenta anys, però des que vaig arribar l’agost de 2024 és la realitat que he descobert.
Per què va decidir anar a l’Àfrica l’any 1993, ara fa tres dècades?
Va ser l’any en què vaig acabar la meva formació. En aquell moment, a Barcelona els salesians s’ocupaven de la Costa d’Ivori i s’estaven implementant obres salesianes al país. Em vaig oferir a ser salesià tant a Barcelona com a qualsevol lloc del món i vaig acabar a Abidjan, la capital. Allà estàvem començant: només teníem una caseta llogada, una pilota, un terreny de futbol i fèiem algunes activitats.
I des d’aleshores ha passat per diferents països abans d’aterrar a Benín.
Abans de venir a Benín era a Tambacounda, al Senegal, a una escola de formació professional. Una altra experiència molt important per a mi són els anys que vaig passar a Lubumbashi, al Congo. Quan hi vaig arribar, tenia una missió de professor, però tenia moltes hores lliures i em vaig implicar durant quatre anys a estructurar i organitzar els programes, l’acollida, els processos de reinserció, de reintegració i formació dels nois de carrer o d’antics soldats que hi havia després del canvi de govern.
Quins són els principals reptes d’aquests infants i joves pel que fa a reinserció escolar?
El primer de tots –i em sembla que l’hem aconseguit– és trobar persones del lloc amb una formació professional i que, al mateix temps, tinguin la capacitat d’estructurar processos que acompanyin els joves que es trobin vivint al carrer cap a la reinserció escolar, professional, familiar i social. També hem aconseguit que gent dels països on vam arribar fa quaranta anys hagin assumit la salesianitat de ser propers amb els joves, de tenir el sentiment que, davant d’un noi que no gaudeix de tots els seus drets, s’ha de fer alguna cosa. Actualment, hi ha salesians burkinesos, de Mali, de Benín, de Togo, de la Costa d’Ivori, que estan assumint aquest repte amb una mirada nova, perquè és una mirada que ve del cor africà, del cervell africà, de la manera de reflexionar de l’africà, i que al mateix temps està donant al carisma salesià nous horitzons que espero que també serviran per a altres cultures.
Es pot ajudar sense caure en una visió assistencialista, d’aquella imatge del “salvador blanc”?
Comences una mica amb aquesta mentalitat i la gent que t’acull també la té. Senten que ha arribat el blanc, el tubabú, qui trobarà diners i farà coses. La primera relació és aquesta, però si et deixes anar amb la gent autòctona i els escoltes aquesta mirada es pot canviar. Que hàgim anat a poc a poc allà on hem ajudat, sense grans estructures des del primer dia, ens ha facilitat que no ens vegin com uns grans salvadors, cosa que trenca els esquemes i ajuda a la cooperació.
