Pots negar-te a formar-ne part –només faltaria– però no pots viure com si no existís. El dia 26 de setembre ha fet onze anys que va obrir al negoci per a tots els públics i ja té afiliades dos mil milions de persones majors de tretze anys. Ni la Coca-Cola va imposar-se amb aquesta velocitat inusitada. Parlo de Facebook, l’exponent més representatiu d’un fenomen que està revolucionant les geografies del planeta: les xarxes socials.
L’any 1967, ara fa 50 anys, el psicòleg nord-americà Stanley Milgram va demostrar que una persona escollida a l’atzar pot fer arribar un paquet a un desconegut de l’altra punta dels Estats Units a través d’un màxim de cinc intermediaris que es coneguin l’un a l’altre però no tots entre si. Un resultat sorprenent que va revifar la hipòtesi literària de les sis encaixades de mà, llançada a manera de conte per l’escriptor hongarès Frigyes Karinthy a l’any 1929. Un clam contra l’odi, el racisme i la xenofòbia a l’Europa d’entre guerres.
L’efecte del petit món o paradoxa de Milgram ha sobreviscut als qualificats detractors i a les nombroses reserves que va aixecar fins al punt que Facebook li va voler donar un cop de mà. A l’any 2011 amb l’aval de la Universitat de Milà va realitzar un estudi denominat Anatomy of Facebook. Va explorar el seu milionari univers d’afiliats per extreure’n la mitjana d’intermediaris indispensables per vincular dos dels seus usuaris qualsevol. El resultat va ser impactant: el 99 per cent de parelles es van poder connectar amb menys de cinc intermediaris.
La conclusió, almenys a primera vista, és inapel·lable: les xarxes socials, significativament Facebook, ens fan estar més a prop que mai. Ens acosten i fan que ens coneguem millor tots plegats. Ara bé, a partir de l’observació diària de les seves bondats i perversitats, és lícit preguntar-se si les xarxes socials a mesura que s’han fet omnipresents ens apropen o ens allunyen dels altres.
Si l’èxit es mesura per les xifres d’amics a Facebook i de seguidors a Twitter o Instagram, és evident que per obtenir-lo no pots filar prim a l’hora de publicar: subjecte identificat, verb punyent, complement fort i adjectiu picant. Res de lletra menuda. Tot pel broc gros. I parlo tant dels que donant la cara esgrimeixen i comparteixen crits més que arguments, com dels que s’amaguen darrera d’una identitat falsa o anònima
–cosa que és intolerable– per dir-les encara més gruixudes.
Els algoritmes regits per les audiències s’encarreguen de reblar el clau i donen ales als extremismes just quan pots difondre les teves idees i pensaments, pràcticament, sense filtres de cap mena a través d’un instrument com les xarxes socials que cobreix les expectatives ben intencionades de Karinthy. Contradictòriament, la discussió sensata i el diàleg estan cada cop més renyits amb les xarxes socials, àgora de discussió pública per excel·lència a la qual, però, em nego a renunciar.
Ara que tots tenim “amics de Facebook” a centenars, potser seria recomanable, de tant en tant, fer una mica de dieta de xarxes socials. Jo ho procuro. Evitaríem que es devaluï la paraula amic i de retop el valor de l’amistat. Sabut és que Josep Pla dividia el personal entre amics, coneguts i saludats. Avui em temo que cada dia són menys els que compten fins a deu abans de publicar a les xarxes socials i són més els “amics de Facebook” que ni se saluden pel carrer. O no?
Xarxes socials: apropen o allunyen?
