La condició humana és també intempèrie i vulnerabilitat, si més no potencial. A l’amenaça biològica i psicològica (malalties, patiments) s’hi afegeixen els condicionants socioeconòmics i polítics (pobresa, desposseïment de poder cívic). La plenitud humana és un anar fent el nostre projecte vital autònom, segons Ricoeur. Això demana capacitats com gestionar lliurement la vida i identitat pròpies, expressar el pensament, actuar voluntàriament en la societat i en la naturalesa, poder prometre i comprometre’s amb credibilitat, i assumir el resultat del nostre actuar.
La plenitud només baixa del cel de les idees quan assolim una certa qualitat de vida, concretable en uns mínims materials i en el desplegament de la nostra identitat comunitària. Cal educació, sanitat, pluralitat dels mitjans de comunicació, drets polítics personals i col·lectius (hem de poder desenvolupar-nos culturalment i políticament com vulguem) i la seguretat d’un Estat decent (que Rawls oposa a l’Estat corrupte, amb institucions no prou honestes vinculades a grups de poder).
La consciència de vulnerabilitat ens obra a la solidaritat, a l’empatia, a l’altruisme, a ajudar l’altre… i a l’ètica. La regla d’or de l’ètica és no voler per a algú altre allò que no volem per a nosaltres. Aquí hi ha la justificació universal i objectiva de la justícia i de l’ètica perquè, com ensenya Kant, no prescriu en concret què està bé i què malament, sinó que ens imposa racionalment el principi tècnic d’obrar de manera que puguem voler que sigui una forma d’actuació universal. L’ésser humà és una finalitat en si mateix, no es pot sotmetre a res, mai pot ser un mitjà o instrument. William MacAskill (www.centreforeffectivealtruism.org) exposa evidències científiques per endegar accions altruistes que porten a l’apoderament real —no a la mera beneficència— per anar millorant el món, la relació amb els animals, i el medi ambient, i obertes a qualsevol opció personal i col·lectiva.
