Es fa difícil de creure que la direcció de Volkswagen desconegués el truc mecànic descobert a la universitat de West Virginia que permetia emetre fins a quaranta vegades el límit legal de Nox, un compost altament perjudicial relacionat directament amb l’asma i l’emfisema pulmonar. De fet, que la companyia menteix ho sabem, ja que primer va dir que només hi havia 482.000 cotxes afectats i després n’eren onze milions. Ara bé, aquesta empresa nascuda a l’empara d’Adolf Hitler i la seva idea de fabricar un “cotxe per al poble” (Volks-wagen en alemany), ha patit altres polèmiques, començant precisament per aquest estret vincle amb el Tercer Reich. El 1998, supervivents de l’Holocaust van demandar a més de deu mil companyies austríaques i alemanyes, entre elles Volkswagen, per haver-se aprofitat de les legislacions del govern nazi que permetien el treball forçat.
La demanda contra Volkswagen va prosperar gràcies a dos investigadors alemanys que van detallar com el fundador de la companyia, Ferdinand Porsche, havia aplicat el treball forçós en obrers provinents de camps de concentració. Aquesta mà d’obra, va ser sotmesa a maltractaments físics, desnutrició i mort prematura, com detalla el llibre Volkswagen i els seus treballadors durant el Tercer Reich, on es veuen imatges de presoneres soviètiques i poloneses treballant descalces en ple hivern. Després d’anys de negar-se a reconèixer aquests fets, l’any 1999 Volkswagen finalment va dir que sí, que 20.000 presoners havien treballat a les plantes de la companyia durant la Segona Guerra Mundial, i va crear un fons de compensació per als supervivents.
Algú podria pensar que aquella conjuntura va ser un moment excepcional però resulta que durant la dictadura militar brasilera, entre els anys 1964 i 1985, de nou un grup de treballadors de la planta de Volkswagen a Sao Bernardo do Campo –una localitat propera a Sao Pablo en la qual justament va fer carrera com a sindicalista Lula da Silva– van patir tortures i detencions arbitràries perquè la companyia era còmplice del govern militar i denunciava els sindicalistes d’esquerres i aquells que es mostraven crítics amb el govern. I ja ben entrat el segle XXI, diversos alts executius de Volkswagen van haver de renunciar al càrrec en descobrir-se que havien subornat membres del consell federal perquè donessin suport a una polèmica sèrie de reformes i acomiadaments l’any 2005. Per reblar el clau, molts d’aquests suborns es van finançar amb el servei de prostitutes pagades amb diners de la companyia.
Ara bé, la resta de companyies automobilístiques tampoc se salven. De fet, la majoria ha intentat reiteradament saltar-se les regulacions del sector, que ja de per si són molt laxes. A tall d’exemple, quan els EUA van mirar d’acabar amb el dièsel pels seus efectes nocius en la salut, la indústria europea, especialment l’alemanya, va impulsar un new diesel que es va presentar dient que era menys contaminant quan, en realitat, contamina el mateix. Amb tot, aquest fals ecodièsel s’ha estès arreu amb la complicitat dels governs i un vergonyós silenci mediàtic que permet que continuem consumint marques suposadament rigoroses, fiables i èticament responsables. I el problema és que ho seguirem fent, perquè som de memòria curta i mal·leable i els eficients departaments de màrqueting ho saben.
Volkswagen: el cotxe del poble?
