M’agradaria mostrar-vos en aquest text la relació que hi ha entre el pensament del filòsof Martin Heidegger i la forma de crear de Marguerite Duras. Potser és una relació agosarada, però ens ajudarà a entendre la profunditat dels dos autors i a copsar el valor tan important del “coneixement”. Comencem!
Segons Martin Heidegger a Carta sobre l’humanisme, s’arriba al llenguatge a través del pensament i en el llenguatge habita l’Ésser. A La pregunta per la cosa de Heidegger, l’autor proposa qüestionar el saber de la ciència per reflexionar sobre la concepció del món fora del límit científic; la qüestió per la cosa en ella mateixa, ens porta a pensar en allò que no pot ser sabut tècnicament, la cosa clou en si l’activació del pensament. Entendre la cosa com la defineixen Heidegger i Kant, com a part fixa i part mutable de propietats en si, en fan quelcom concret i aïllat.
A L’origen de l’obra d’art, Heidegger se serveix d’una descripció de la cosa per arribar al concepte d’obra d’art; la cosa que és matèria i que és forma i que conté allò altre, allò que la fa “obra”; l’obra es pot tractar com una cosa (com un útil), i quan l’obra està en repòs, el bodegó de botes de Van Gogh, penjada a la paret, com explica Heidegger, al contemplar-la observem les característiques de les botes que insinuen el món del qual formen part: el treball diari de la pagesa. Aquesta obertura d’un món a través de la cosa desvela l’essència de l’útil, de la cosa, com diu Heidegger: “En l’obra s’ha posat en operació la veritat de l’ens”; s’ha descobert l’Ésser, que significa l’essència de l’art. En aquesta obertura d’un món, l’autor desapareix i fa que aquest món existeixi al llarg del temps a través de la seva representació.
“Duras reanomena la realitat, li dona un nou sentit, hi evoca el valor de la història, el valor dels valors de l’ésser humà, el valor dels sentiments”
Ens trobem al principi, de mostrar l’Ésser: això em fa al·ludir al llenguatge dels orígens, com deia Rousseau a L’origen de les llengües: el llenguatge dels poetes. El llenguatge poètic com a origen de la instauració social de l’home, com a origen de tot nomenament, com diu Heidegger a Hölderlin i l’essència de la poesia: “La poesia és la instauració de l’ésser amb la paraula”. Una instauració que és una lliure creació: la creació del poeta. “El que el poeta diu i pren per ser és la realitat”, diu Heidegger a L’essència de la poesia; la realitat visible, la que travessa el poeta, la que hi produeix la jerarquia de les seves sensacions.
M’agrada reconèixer Duras com una dona poeta; la seva escriptura desxifra els moviments dels seus sentiments, portada per la seva experiència a assolir el significat dels seus dubtes, dels seus anhels, dels seus sentiments i les seves passions a través d’un procés d’escriptura on es reprodueix el seu pensament i llenguatge propi. Un pensament universal: li preocupa el dolor, la injustícia, la solitud, l’amor i el temor de l’ésser humà. Busca en les coses el tot, el misteri de l’origen al qual pertanyen i s’hi reflecteix. Per exemple, el nen del llibre Yann Andréa que té un amor amb la monitora, un nen que observa la vida amb temor, que coneix la mort de prop i la incertesa de la vida; un nen que fa plorar qui el mira, un nen que conté la vida i la mort com un tot.
La mort per a Duras és la conseqüència més profunda, la que segueix a un esquinçament emocional, per les dues causes més temibles: l’escriptura i l’amor. Si no escriu, mor, i si no estima, mor també. El crit que de vegades apareix als seus llibres i pel·lícules conté aquest esquinçament. La immensitat de les coses, la profunditat de l’ànima, el concepte d’un tot es mostra en la seva escriptura, com quan diu a Cesarée partint d’unes ruïnes del passat: “Ja no hi ha res a veure, sinó el tot”. La història de la humanitat com un tot que es fa etern, que en perviure conté el tot.
Duras reanomena la realitat, li dona un nou sentit, hi evoca el valor de la història, el valor dels valors de l’ésser humà, el valor dels sentiments; construeix partint de la realitat una nova realitat impregnada de significats, impregnada de poesia. Per exemple, a Mains négatives fa servir les imatges d’una ciutat per parlar de la història, de l’amor, de l’art i de la natura. En la seva escriptura, tant narrativa com cinematogràfica, hi ha moltes descripcions poètiques de l’espai; els ulls de Duras sempre estan mirant i ho reconstrueix a la seva ment, allà on té lloc el moviment de les seves emocions. Intenta comprendre el món de la manera que ens assenyala Heidegger a La pregunta per la cosa, una comprensió fora de l’entesa lògica de la ciència, una comprensió que ens fa diferents, que ens fa “voler saber millor” en paraules de Heidegger.
Sandra Sàrrias és escriptora i historiadora de l’art
