La fundació Calala, de Barcelona, busca recursos per a microentitats feministes alhora que promou aquests valors de forma directa amb la seva activitat. Recentment ha iniciat la campanya ‘Sacando Pecho’, de la qual parlem amb Bertha Sánchez, responsable d’avaluació.
Sou l’únic fons de dones que hi ha a Espanya. Això no és massa habitual. En què consisteix i d’on sorgeix la vostra iniciativa?
Calala, que és com es diu la fruita de la passió a Nicaragua, és un “fons de dones”, un format no massa habitual, efectivament: intentem recollir fons per a altres projectes vinculats a moviments de dones, especialment col·lectius petits, als quals sovint els costa aconseguir el finançament necessari per a dur a terme els seus projectes. Parlem d’aconseguir diners públics, privats i també de canalitzar donacions individuals. Som, per tant, una organització intermediària que facilita el finançament d’entitats de base. Calala va començar el 2009 per una iniciativa de dones de Nicaragua que volien crear una entitat que fes el que hem acabat fent nosaltres. Però després ens vam adonar que tant important com això era poder finançar entitats de base que treballen a tot Espanya, sobretot les que tenen menys accés a recursos.
Entenc que parlem d’entitats molt fràgils, molt petites en quant a capacitats, per bé que no en relació als seus objectius.
Són entitats –una setantena, actualment, entre Nicaragua i Espanya– formades generalment per persones migrants, racialitzades, lesbianes, bisexuals o trans. A vegades són col·lectius autoorganitzats, que s’ajunten per acompanyar-se, per assessorar-se, per ajudar-se en les coses més quotidianes de la vida.
Teniu un propòsit a mig termini que és el que en dieu la “teoria del canvi”. En quins valors es basa?
La nostra “teoria del canvi” és senzilla: poder per a poder decidir. Volem que els col·lectius, les organitzacions i en general les dones de les nostres societats tinguin poder per a prendre decisions, per decidir sobre les seves vides, sobre els seus cossos, sobre com socialitzar-se, sobre quins camins agafar. I el que és evident és que per poder-ho fer necessiten temps, diners, energia i formació. I això darrer és també el que intentem fer. Som molt partidàries de cultivar el que en denominem “l’alegria rebel”. També apostem perquè els col·lectius amb qui treballem tinguin les cures al centre i la lluita i l’activisme no costi al vida a les activistes. Que siguin col·lectius que s’enxarxin entre ells i puguin col·laborar entre ells, donar-se suport. I, evidentment, som una entitat feminista que dona suport als canvis que necessita la nostra societat.
Acabeu de publicar una campanya que es diu ‘Sacando pecho’, on repasseu tot el que s’ha aconseguit però també poseu deures. En què consisteix?
Ens queda un llarg camí per recórrer. La investigació que hem fet subratlla l’avenç en drets per a les dones que hem tingut fins les últimes dècades i sobretot situa els reptes que tenim per davant. Perquè cal tenir en compte que els avenços que es donen en el camp de les dones acaben revertint en tota la societat. Són aquests col·lectius minoritaris els que acaben ampliant els marges, els que ens conviden a pensar en un altre món possible, impulsant drets que durant dècades han estat impensables.
