La relació amb les festes canvia al llarg de la vida i me’n vaig adonar quan per l’agost em vaig perdre per la parròquia de Santa Susanna i allà revivisqué un model de celebració que de petita havia conegut a l’ermita del Puig de Sant Celoni o a la de San Pedro a Alsasua (Nafarroa). Tot molt senzill. Trobada de gent el dia de la patrona que després de la missa comparteixen un vermut pagat per l’Ajuntament i un dinar organitzat entre tots, acabat amb jocs de cucanya, ball, sobretaula… Un model genuí d’un lloc rural. Evident que les relacions i formes de festejar són canviants i no exportables, però cada cop em costa més pair les celebracions multitudinàries, on la infraestructura es menja la participació. Trobo poc païdores les festes que han perdut el seu primogènit sentit, com el Carnestoltes, o les que hem mal copiat com les disfresses friquis de la Castanyada versus Halloween, amb gent que et saluda amb “tracte o truc”. En canvi casos com el del barri de Gràcia amb la decoració dels carrers o la confecció d’estores per Corpus, són exemples que hauríem de preservar. Quan la festa s’escapa de les mans del ciutadà i passa a les mans dels “organitzadors” (municipals, professionals..) és quan grinyola. Hi ha llocs que ara no hi tornaria, perquè considero que són els del propi poble els primers que han de degustar la festa. També en alguns moments la sobresaturació mata l’encant del moment. Algú recorda quan a la sortida de les autoritats cap a l’Ofici de Les Santes a Mataró érem quatre davant l’ajuntament? Avui aquella petita concentració és un acte quasi multitudinari. Les grans festes poden morir d’èxit. Molta població implica una gran organització: experts en muntatges, seguretat, protocol, comunicació, etc. En fi, gent que el seu ofici és fer festes, no viure-les. M’agraden les festes! M’hi he perdut, i m’hi perdré, però cada cop més triaré els actes i llocs on pugui comptar els que hi som i ho vivim.
Viure o fer
