Guillem Anglada-Escudé, doctor en Astrofísica per la Universitat de Barcelona, és partidari d’anar a buscar recursos a l’espai per tal de resoldre les problemàtiques que experimenta la Terra actualment.
Mart és un planeta com ho és la Terra, però que té de diferent?
Mart, de composició, és molt semblant a la Terra. L’avantatge d’aquest planeta, en comparació amb Venus o Mercuri, és que la superfície és molt més accessible. El tema crucial és que no és un planeta massa hostil i podem conèixer-lo. A més, durant un temps, el primer vint per cent de la vida marciana, va ser un planeta similar en el sentit que tenia aigua líquida i un clima complex com la Terra. La pregunta científica més rellevant és si, tenint tots els components essencials per la Terra —aigua, diòxid de carboni, minerals i una superfície no agressiva—, la vida va començar a Mart o no. I això ens porta directament a la pregunta de si estem sols, o quin és l’origen de la vida.
A qui pertany Mart?
A qui pertany Mart és com preguntar a qui pertany una muntanya o els oceans. No pertany a ningú, perquè suposem que no existeix una força superior que indiqui de qui és cada cosa. És una cosa molt humana, la pertinença. Ara mateix qualsevol cosa del cosmos no és que ens pertanyi, però se’n pot fer un ús. Hi ha un tractat de l’any 1967 que estableix que l’espai es pot utilitzar, però cal consensuar el seu ús abans, com també delimita que hi ha unes coses que es poden fer i unes altres que no. Com que no hi ha aquesta força superior, el control el portem nosaltres mateixos a través de tractats i amb allò que entén cada país o cada individu. Aquests tractats es van fer pensant en països. Però avui dia, amb la baixada dels costos i amb la nova carrera espacial, l’exploració i ús de l’espai està a l’abast de l’empresa privada.
Quin és el perill que l’exploració de l’espai acabi en mans de l’empresa privada?
No és un perill. Tal com està la legislació actualment, és un fet. L’espai, en el fons, és de qui pot accedir-hi. Tot i dir que no pertany a ningú, tampoc hi ha el dret moral de prohibir que pugui utilitzar-lo algú altre. Com que no ih ha ens superior, no hi ha forma d’imposar; només queda la diplomàcia suau i el multilateralisme, la soft diplomacy.
Per què ens interessa Mart, als humans?
Científicament, és un planeta sencer que et pot explicar moltíssimes coses. A part d’això, trobem l’interès humà en aquesta exploració. De forma natural, hi ha una fracció de la població que ha tingut la necessitat d’explorar. Si això no hagués passat, els primers humans s’haurien quedat a l’Àfrica. Aquesta motivació d’explorar continua vigent, però la Terra ja està molt explorada. L’espai és realment molt gran i ara que està cada cop més a l’abast ofereix aquesta via escapatòria per seguir explorant.
Quin concepte hauríem d’escollir per definir aquesta exploració?
Conquerir i colonitzar no els faria servir. Tot i que no tinc la forma idònia que hauríem d’utilitzar, intento fer servir la fórmula d’expandir el domini de l’experiència humana. Volem experimentar el món i el nostre entorn. I ara la gent vol trobar altres formes de viure. L’exploració de l’espai ens dona l’oportunitat de viure d’una altra manera, una alternativa als models ja provats. Mart no ha de ser un imperatiu “perquè si no ens morirem”; ens morirem igualment.
Quina ha de ser la raó d’aquesta expansió del domini de l’experiència humana?
No hi ha un motiu explícit. Hi ha gent que ha construït arguments al voltant de la idea que aquesta expansió sigui un bot salvavides; defensen que no hi ha un planeta B. Però el viatge cap a Mart no servirà en cap cas per migrar la població de la Terra. Sí que té sentit l’argument del bot salvavides: si les coses anessin malament a la Terra, tenim una reserva allà. Mart o l’espai ha de concebre’s d’una forma sostenible i independentment a la de la Terra. És a dir, aquest bot salvavides ha de ser sostenible, completament independent i ens ha d’obligar a desenvolupar una fórmula d’operar a través d’una economia més circular. Que no visqui en els recursos, sinó en els fluxos; utilitzar l’energia que flueix, no agafar-la i fer-la servir contínuament. De fet, hauríem d’estar fent el mateix al nostre planeta.
Hauríem d’aprendre dels errors en els processos colonials que hem fet a la Terra i construir una nova ètica?
L’espai té un inconvenient que es converteix en un avantatge. No surt a compte anar-hi amb la mentalitat colonial espoliadora que vam tenir amb la Terra. A Mart tot és molt més difícil i no hi podem anar amb una tenda de campanya i quedar-nos-hi a viure. La vida allà ha d’estar basada molt en la tecnologia i no pot dependre dels recursos de la Terra, no té sentit.
Quins valors haurien de vertebrar aquesta nova ètica?
Els mateixos valors que alguns intentem aplicar a la Terra. A mi m’agrada el concepte de les ecoviles, on es viu amb el que hi ha allà. I, quan es necessiten recursos d’altres llocs, se’ls va a buscar, però es viu el dia a dia d’una forma local. L’objectiu és tenir una economia local, que et permeti sobreviure sense dependre de recursos exteriors. Tampoc no vas a construir i depredar; integres i fas créixer una cosa sense generar residus de manteniment. Això és la base de l’economia circular. Aquests valors han d’estar inserits en els dissenys, en els conceptes i en com vertebres la societat.
Però vivim en un sistema capitalista.
Efectivament. El món s’ha desenvolupat sota el sistema capitalista, consumista i d’expansió econòmica sense límits, i costa molt revertir la situació. Al final, el canvi es produirà per força, ja que cada cop és més cara l’extracció —més feina i més esforç— dels materials. Això és conseqüència ineludible de viure a base de recursos molt limitats. Tenim interioritzada la cultura del creixement: trobem una tecnologia i la fem servir per fer més. Fem-ho al revés: si amb aquesta tecnologia podem fer més del que fèiem abans, consumim menys i treballem menys! Aquest seria el canvi de xip: hem de fer més fent menys.
L’exploració de l’espai ens dóna l’oportunitat de viure d’una altra manera. Mart no ha de ser un imperatiu ‘perquè si no ens morirem’, ja que potser ens morirem igualment.
Tornem a l’exploració de l’espai. Quins països estan més interessats en Mart?
Els EUA són l’únic país que ha aterrat a Mart. L’Agència Espacial Europea hi ha impactat, però no ha aconseguit aterrar res. A part del Perseverance, actualment hi ha quatre orbitadors i tres landers (vehicles en superfície) que són americans. Després n’hi ha tres d’europeus, un d’indi i els xinesos i els àrabs. Amb això ja s’entreveu quins són els protagonistes d’aquesta història.
És ètic que només els països que tinguin diners per invertir en la ciència espacial es puguin beneficiar dels recursos?
En termes d’extracció i importació de recursos de Mart, com va passar amb la colonització d’Amèrica, no pot passar, però sí que hi ha el tema de l’hegemonia tecnològica. Quan estàs a Mart estàs forçat a aprendre a operar en condicions extremes. Aquest és un dels arguments pel qual pensar en la possibilitat d’habitar a Mart: t’obligues a dissenyar sistemes sostenibles, cosa que dona lloc a innovació directament aplicable a la Terra. Quan tens objectius concrets és molt més fàcil avançar i les aplicacions apareixen de forma natural.
En el cas que hi hagi vida a Mart, amb quin dret els humans podem intervenir?
Si n’hi ha o no, només ho podem saber anant-hi. No és qüestió d’anar allà i destrossar-ho tot. Però en ciència, si no entres i toques el sistema, tampoc aprens. No es pot fer tot remot, ho has d’experimentar. També cal anar amb compte: si aquesta vida no està extingida, caldria fer un esforç extra per preservar-la. Per exemple, si trobem fòssils en un tipus de dipòsit mineral, que és molt particular, cal evitar de processar-lo en massa, però la resta del planeta no crec que calgui ser radicalment conservacionista.
Però, seria ètic anar a expropiar recursos materials de Mart?
Estem parlant de l’ètica des del punt de vista humà. Recordem que no hi ha una autoritat superior a qui li hàgim de retre comptes. L’únic debat ètic és si volem utilitzar-ho ara o volem deixar-ho a les pròximes generacions, o no tocar-ho pels segles dels segles. Jo sóc partidari que el món s’ha d’experimentar amb el risc de canviar-lo, ja que el que no s’experimenta és com si no existís. Hi ha cert perill que la civilització col·lapsi eventualment, o passi a ser tan difícil la vida amb pandèmies, guerres i la ineficiència de la societat, que anar a l’espai es torni inviable des d’un punt de vista econòmic i pràctic. Si arribem a aquest punt, haurem perdut l’oportunitat per no haver fet res en el moment que podíem. Aquest moment pot arribar en poques desenes d’anys; dependrà de si podem solucionar els problemes de la Terra. Per això hi ha certa urgència en fer els primers passos ara que podem.
Els recursos que ens ofereix Mart poden evitar el col·lapse que pronostica?
No directament en un sentit físic, però l’espai pot solucionar alguns dels problemes estratègics de la Terra. En particular pel que fa a l’energia i la manufactura. Això ja és especulació, però a llarg termini es podria produir energia des de l’espai. Sembla ciència-ficció, però no ho és. A l’espai hi ha volum de sobres per tenir tantes plaques solars com vulguis o també podries manufacturar molts dels processos contaminants per la Terra que a l’espai no ho serien, ja que hi ha processos naturals que els mitigarien. L’espai té recursos intangibles que també generen dilemes morals seriosos i molt actuals. Per exemple, hi ha el dilema moral sobre les constel·lacions denses de satèl·lits per donar accés global a les dades. Per una banda, hi ha l’argument que estem contaminant el cel omplint l’òrbita de porqueria, però al mateix temps permetem accés universal a les dades i a la informació des de qualsevol lloc. S’ha de prohibir posar constel·lacions de satèl·lits en pro de preservar el cel nocturn per raons estètiques o científiques? Es pot arribar a un compromís per avançar de forma respectuosa.
Per tant, seria partidari d’anar a buscar recursos a l’espai?
Sí. Cada cop que ens neguem a utilitzar els recursos minerals de la Lluna per posar plaques solars a l’espai per no degradar-lo, estem fent forats i contaminant els mars, per exemple, de la Xina. I no actuar ja és fer mal. En comparació amb el que tenim capacitat de fer a Mart o a la Lluna, cada dia que passa ens estem carregant el nostre planeta a un ritme més ràpid. Per exemple, aquestes primeres exploracions o fins i tot ciutats fora de la Terra serien activitats molt poc significatives. Perquè una ciutat, a Mart, fos viable, estaríem parlant d’un milió de persones. Hi ha una doble moral molt forta que no té en compte les escales reals.
Quin paper juga realment l’ètica en les decisions de les agències espacials?
La veritat és que té un paper molt present. Hi ha moltes coses que passen o no passen per qüestions ètiques, en aquest camp. Per això és molt important que hi hagin tractats i claredat en unes regles mínimes. Els tractats deixen per escrit quines són les regles del joc. El problema és que són d’altres temps, no estan clars, i aquí és on hi ha el debat ètic. I com que no són clars però el tema avança, hi ha gent que amb totes les de la llei… tira pel dret. És una mica la filosofia ètica d’empresaris com Elon Musk i companyia.
No estan clars perquè no s’han actualitzat o per què són ambigus?
A vegades, amb l’ètica es pot filosofar molt en abstracte, però en aquest cas està molt clar que és una qüestió d’actualitzar-los, ja que en les dues últimes dècades ha canviat moltíssim el món. Estem parlant d’un acord multilateral seriós i vinculant que arribi des de l’ONU. Com sempre, acabarem actuant a reacció, tard i malament. La claredat en aquest sentit és molt important, i el marc actual no ho és gens.
Per la civilització, què seria l’adequat: quedar-se a la Terra i solucionar els conflictes o ocupar indrets com Mart?
No és impossible que puguem solucionar els problemes de la Terra sense sortir-ne. Sóc escèptic perquè portem deu mil anys de civilització i el model extractiu essencialment no ha canviat. L’únic que ha canviat és que ara som més i tenim més capacitats. La ciutat en si a Mart no salvarà el nostre planeta, però el fet de fer-la, l’exercici de pensar-la, és el que ens pot salvar. Ens permetrà sortir del marc mental de com funcionem i deixar d’assumir moltes de les coses que ens bloquegen. Viure a Mart o a l’espai ens força i dona l’oportunitat de pensar en sistemes realment sostenibles. El canvi climàtic està anunciat des dels anys setanta i no s’ha mogut un dit fins que els costos per mitigar-ne els efectes estant començant a impactar l’economia global. Al final, som humans i funcionem a base de cops. Mart és una oportunitat.
