Qui mira endins desperta

La frase no és meva, la vaig trobar escrita en un mural de paret mentre passejava per Vilassar. L’acompanyava la silueta d’un rostre molt gran que tenia al seu interior el cos d’una persona que semblava caure en el buit.

Em va impactar aquell mural i mentre tornava cap a casa m’anaven ressonant “endins” un munt de preguntes. Volien dir que no mirar endins, és a dir, mira enfora dorm, anestesia o atordeix? Què hi ha endins que ens desperta dels nostres endormiscaments? I, a què ens desperta exactament?

L’endemà vaig saber que aquell mural l’havien pintat un grup de joves de quinze a divuit anys de l’agrupament escolta Atzavara per reflectir la problemàtica de la salut mental. Llavors la resposta als meus interrogants va començar a prendre una orientació.

La crisi de la pandèmia ha provocat estralls de tota mena i alguns experts ja han vaticinat que la quarta onada és la de la salut mental dels joves. I és que quedar-se reclòs a casa durant mesos, privat del contacte interpersonal en grup tan essencial i determinant com és l’adolescència, genera molt temps per pensar i “menjar-se el tarro” com col·loquialment s’acostuma a dir. Aturar, de cop i volta, la dinàmica frenètica d’activisme, i sovint d’evasió, que viuen molts joves pot “despertar” la nostra consciència a una realitat massa dolorosa de sostenir. 

Fa uns anys, uns alumnes meus universitaris em deien el següent: “Visc la immediatesa i corro tant en el dia a dia que gairebé no tinc temps per pensar ni per a reflexionar sobre la meva vida. D’altra banda això em fa por. Em fa por aturar-me a pensar que és el que realment vull perquè el fet de no arribar a complir aquestes expectatives pot suposar una frustració”. I un altre em deia: “La vida en aquests moments m’és tan intensa que no vull ni aturar-me a pensar. M’horroritza la idea que un dia tot això s’acabi…”

I és que, certament, disposar de massa temps per a pensar i adonar-se del món que ens envolta, pot ser molt desolador: la manca de perspectiva i oportunitats laborals, la inestabilitat i conflictes polítics, les dificultats per a l’emancipació, l’augment dels conflictes intrafamiliars, el cansament del sistema universitari telemàtic, el sentiment que no pots tenir control sobre la teva vida i el teu futur inexorablement inhòspit, etc. Una realitat que situa els joves en un escenari on, com diu el psicòleg Jaume Funes, “el present esdevé o bé una supervivència o bé una desesperació”. Una situació on l’ansietat, l’apatia, tristesa, desmotivació, desesperança… tenen el seu camí adobat. 

Però… i si aquest mirar endins, ens “despertés” a una realitat més forta que la desesperació, capaç de transcendir-la? I si aquest mirar endins i baixar a la profunditat de la nostra ànima ens permetés connectar amb el nostre potencial interior, amb el nostre desig més genuí de vida, amb la nostra fortalesa, amb els nostres dons i habilitats, amb la nostra tendresa i amorositat, amb la nostra capacitat creativa capaç de transformar les dificultats? Llavors… tot i haver caigut en el pou més profund, com em deia recentment una dona víctima de l’explotació sexual, serem capaços de nedar de nou fins a la superfície. Llavors, despertaríem al que veritablement som.

Qui gosarà ensenyar el camí que ens desperta a la font de la vida i l’esperança, que tots portem endins nostre, sepultada per tanta dissort? Qui la rescatarà de la seva letargia?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.