Escriu el filòsof Josep Maria Esquirol a l’assaig La resistència íntima que hi ha vida més enllà de l’actualitat. O més concretament; només hi ha vida més enllà de l’actualitat. «La llibertat consisteix a sortir de l’estadística cap el fet lateral capaç de crear, de resistir» assegura.
Convé rellegir Esquirol immersos en una enorme crisi de confiança, social i política, resultat dels efectes desestabilitzadors d’una pandèmia inesperada. L’allau d’estímuls disfressats d’informació i consumits sota l’epígraf d’actualitat, han mostrat la vulnerabilitat d’una societat que està vivint paral·lelament les conseqüències tòxiques d’una «infodèmia». Ara més que mai, quan el cos de la notícia ens afecta a tots per igual i tots podem ser protagonistes de la història, és quan la relació amb allò que anomenem actualitat s’ha demostrat més llunyana de la veritat.
Recordo encara estius a l’illa de Menorca on calia esperar més enllà del migdia l’arribada de la premsa, que provinent de la península, aterrava i es distribuïa sense pressa per algunes papereries. Un fet que obligava al lector a una acció de cerca activa i motivada per trobar informació en paper, útil per posar-se al dia, contrastar i construir opinió. Hi havia doncs un temps de distància entre els fets o l’opinió publicada i el consum informatiu per part del lector. Probablement aquest temps de repòs des que les redaccions tancaven edició a mitjanit fins que el diari es desplaçava al punt de venda, demandava un certa perspectiva o anticipació en relació a la informació publicada. Malgrat el decalatge temporal, en la interpretació dels fets eren els diaris els qui acabaven marcant l’agenda de l’endemà a ràdios i televisions. Diaris pensats i construïts hores abans. Hi havia més marge, més recorregut, major reflexió. La immediatesa quedava per aquelles notícies d’última hora que podien desfigurar per sorpresa el relat de la quotidianitat.
Des de fa uns anys els darrers estius a l’illa ja no comporten esperar el diari fins el migdia, ni desplaçar-se a la desapareguda papereria que ara acull la botiga de gelats d’una cadena local. Ara les notícies s’acumulen en forma de globus d’alerta en les pantalles dels nostres smartphones i ens aboquen inexorablement a la cerca de les reaccions alienes de manera immediata, sense filtres, sovint sense temps per a la reflexió. I és aquesta allau de respostes immediates, sovint emocionals, que van configurant les nostres opinions majoritàries, que alhora van construint les nostres creences personals. Difícil no deixar-s’hi arrossegar. Potser des d’una certa consciència ens podem arribar a protegir dels seus efectes, però la temptació del click instantani, de la frase o l’opinió pròpia ocurrent a les xarxes socials és del tot irresistible.
És en aquest context on la veritat es desdibuixa, on la desinformació creix i on l’acumulació va debilitant la confiança d’una ciutadania que transita per l’actualitat sovint sense el context, ni la narrativa adequada. Mai abans ens havien recomanat dietes informatives per protegir la nostra salut mental, mai ens havien parlat «infodèmies» o «fake news».
Una emergència és també i per definició, l’acció de fer emergir. I en aquesta crisi que estem vivint, dolorosa i universal, quan més caldria confiar en el sistema emergeix una pandèmia informativa que ens fa viure desorientats. El periodisme és la immediatesa, però és també i sobretot saber posar en context la informació. Les xifres de morts, d’infectats, les mesures agregades o les possibles solucions que no arriben, no tenen interès, no serveixen de res si no hi ha coneixement i context. Cal saber discernir entre la propaganda burocratitzada que pretén imposar un relat per sobre d’allò que és real. Negar la complexitat sense donar les claus per a la seva comprensió, és negar la diversitat i la dificultat d’un món canviant.
Escoltava no fa molts dies una entrevista a la ràdio al director del documental ‘2020’ Hernan Zin on es lamentava amargament que cap de les televisions d’àmbit estatal, ni pública ni privada, havia volgut emetre el seu extraordinari treball que acumulava hores i hores de rodatges a hospitals, residències, serveis d’emergència i els improvisats dipòsits de cadàvers de la Comunitat de Madrid en els pitjors moments de la primera onada de la pandèmia. Ningú no l’ha volgut, perquè algú ha decidit per nosaltres que allò que explica és una dosi massa elevada de realitat per que la ciutadania pugui pair-la sense remoure consciències.
La crisi de confiança que vivim és perillosa perquè reforça l’individualisme que sovint es mou com a lògica resposta emocional a situacions desfavorables. Els ciutadans consumim xifres que justifiquen onades i fem de més i de menys amb les mesures que dicten els governants sense massa convicció. Molta informació, això sí, però massa desdibuixada, debilitant la necessària confiança de la ciutadania en els seus responsables públics. Un mecanisme d’acció-reacció que va teixint un marc de convivència marcat per la incertesa.
Com diu Josep Maria Esquirol a La resistència intima: «la paciència i la maduració no s’ajusten a l’actualitat. L’actualitat com anticipació promou preferentment l’expectativa i les preses per no perdre’s allò que en cada moment es fa actual». L’actualitat és interessadament emocional i per això hi ha molta gent disposada a deixar-se arrossegar per qualsevol relat inversemblant, però que presenti uns fets que encaixin amb les seves expectatives i necessitats, tot oblidant, com deia el filòsof Esquirol, que només hi ha vida més enllà de l’actualitat.
