La catedràtica de Filologia Romànica a la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona relaciona la manca d’analfabetisme visual amb el valor de la bellesa.
Vivim en un món hipervisual, però parlem d’analfabetisme visual. Aquesta incultura visual, com afecta la percepció de certs valors?
En aquest món carregat d’imatges no tenim temps per contemplar la bellesa. Tot és tremendament accelerat i cal contemplació. Cal educació visual per contemplar atentament obres d’art que són extraordinàries, per exemple. Vivim en la cultura de la hipervelocitat i es necessita això que anomenem contemplació. Per a què? Per interioritzar. El procés d’interiorització és necessari i això va en contra del nostre món.
La rapidesa perjudica la nostra percepció i comprensió de les imatges?
No estic negant la multiplicitat o la velocitat, perquè a vegades és extraordinàriament productiva. I, segons com, la velocitat pel que fa a la mirada de les imatges, pot construir una cosa molt important. Per exemple, si ens remetem al cinema, Jean-Luc Godard ha estat el que millor ha sabut comprendre aquest muntatge delirant i d’extrema velocitat. En general, nosaltres estem acostumats a haver-nos d’aturar, a contemplar. Hem d’aturar-nos perquè les imatges siguin interioritzades i perquè això passi t’has d’esperar. La comprensió visual demana un temps, i aquest temps és el que en general no se sol respectar i és el que caldria promocionar d’alguna manera.
No tenim temps per admirar la bellesa de les imatges, però què és la bellesa?
La meva idea de bellesa és molt deutora de la cultura medieval, perquè sempre m’ha semblat que la bellesa té el terrible perill de ser pura aparença. Justament a l’edat mitjana es pensava que la bellesa era una cosa que tenia a veure amb la bondat i la veritat. Aquest és un plantejament de Tomàs d’Aquino quan parla de la bonitas, la veritas i la pulcritudo. És a dir, que no pot haver-hi bellesa si no hi ha aquesta convergència. Per tant, la bellesa és una cosa que ha d’estar íntimament unida i relacionada a la veritat i a la bondat. Això ens allunya de la possibilitat de bellesa com a mera aparença.
Quina relació hi ha entre la bellesa, la veritat o la bondat?
Bé, existeix la sensació de bellesa, que crec que és una cosa molt disruptiva; de sobte, és una cosa amb la qual ens topem. Quan es té la sensació de bellesa, és perquè d’alguna manera això que anomenem bellesa ens està transmetent alguna cosa que és perfectament justa. Crec que la sensació de bellesa té a veure amb la sensació que era això exactament el que estàvem cercant, que ens transmet alguna cosa que és veritable. I aquí hi ha la relació íntima entre bellesa i veritat. És a dir, que no és una cosa falsa, però naturalment tots són conceptes relatius. Si tenim la sensació que és una cosa extremadament veritable, consegüentment, ha de ser bona per a nosaltres. I aquesta és l’autèntica sensació de bellesa.
Es pot educar la mirada?
Sí, sense cap mena de dubte. Per aconseguir la hesiquía o pau interior a través de la respiració i de l’oració, els monjos estan tot el dia resant, respirant, inspirant, expirant. El cos realment és el temple de l’ànima. Aquí hi ha un exercici constant. Per a què? Justament per educar la mirada. I és que l’educació de la mirada en les cultures tradicionals ha estat bàsica i fonamental. Altres religions com el sufisme i el taoisme diuen que el món es converteix en objecte simbòlic des de la teva mirada. És a dir, que té lloc una transfiguració. Amb tot això tan horrible que ens envolta, perquè en general vivim envoltats d’un món espantós i horrible, el nostre deure és trobar-hi la bellesa.
Els media influeixen en la percepció de la bellesa que tenim avui dia?
Sí. Nosaltres vivim en un món i aquest món és el que ens construeix una mirada.
La noció de bellesa, al llarg del temps, ha anat evolucionant?
No crec en un procés evolutiu de la història, que és al qual se’ns ha habituat i sobre el qual es fonamenta la nostra idea de la història. La història és un procés més aviat rizomàtic, per utilitzar el concepte de Gilles Deleuze. Dona voltes i voltes i torna a començar una altra vegada, però no en el mateix lloc. En aquest sentit, no crec que hi hagi evolució, però, al cap i a la fi, sempre hi ha una idea que em sembla la bàsica: la bellesa és una cosa que ha de ser intel·ligible. Aquesta intel·ligibilitat ens transmet alguna cosa, no solament un plaer, també coneixement. La bellesa és allò que transmet coneixement. En realitat, aquesta és la idea de l’art medieval: Ars sine scentia nihil est, és a dir, l’art sense coneixement no és res.
En aquest món carregat d’imatges no tenim temps per contemplar la bellesa. Una bellesa relacionada amb la veritat i la bondat.
Es pot percebre la bellesa amb altres sentits a part de la vista?
I tant, la bellesa és una cosa que es veu, que se sent, que es pot tocar, és a dir, la bellesa com a experiència entra dins d’una sinestèsia, la bellesa ens envaeix absolutament en tot el nostre ésser. Quan et situes davant la bellesa, realment és una gran experiència, et commou immensament.
La percepció de la bellesa està estretament lligada al nostre estat emocional?
Sí, és clar. Cal tenir una preparació, encara que és veritat que la bellesa pot irrompre sense cap mena de preparació anterior a cap mena de disposició. És allò que ens genera un gran impacte. És com un xoc. De sobte hi ha alguna cosa que et sacseja. És un sobresalt. Però perquè això ocorri, indubtablement hi ha d’haver una disposició anterior, una obertura, una certa comprensió. Per això, sí que hi té a veure el nostre estat emocional, encara que ens agafi d’imprevist. És una irrupció, de la qual nosaltres no podem ser conscients, ni podem esperar. Però prèviament hi ha d’haver hagut una certa obertura o una certa idea d’això.
Estem perdent la capacitat de copsar la bellesa, la banalitzem?
Sens dubte. Vivim en un món on la bellesa s’ha convertit en una cosa summament banal. Ara, al costat d’aquest món, hi ha el món de l’art, que s’esforça extraordinàriament. No podem dir que en el nostre món no existeix la bellesa, perquè seria completament erroni.
Les coses ens agraden perquè són belles o són belles perquè ens agraden?
Depèn del que entenguem per bellesa. És a dir, depèn del que t’agradi a tu. Si et marques com a barem l’exterioritat, tot canviarà. Tot depèn de la idea de bellesa que tinguis.
Es transformarà el concepte de bellesa amb el pas del temps?
Jo no sé com evolucionarà o es transformarà, però puc imaginar que cada vegada ens trobarem davant una situació de polaritat més extrema; és a dir, la bellesa es reclourà en l’art i d’alguna manera el món que ens envolta es convertirà en una cosa cada vegada més lletja. Mentre que l’art és el que acollirà aquesta interioritat que és necessària perquè existeixi la bellesa. Cada vegada tot serà més polar.
