En el marc de la simplicitat i eficàcia que caracteritzen la xarxa internet, hi podem trobar desenes de respostes curtes i senzilles a la pregunta: Què és un conservador? El minimalisme però no seria el recurs més recomanable per definir un terme extremadament complex, evolutiu –no és igual el conservadorisme del segle XIX que el conservadorisme del segle XXI–, gradual i geogràficament divers.
En part a conseqüència d’aquesta confusió en la definició, també es percep una altra evidència: el conservadorisme, especialment a casa nostra, avui és vist de forma negativa. Almenys en el discurs públic. Mentre el progressisme enarbora banderes amb orgull, el conservadorisme –més enllà de petites excepcions, qualificades de valeroses–, es reivindica en veu baixa. Inclús, a causa de la polarització de la política, s’arriba a vincular erròniament amb el feixisme o amb el rebuig de la democràcia.
Una de les errades més comunes és creure que el conservadorisme és exclusivament polític, quan es tracta més d’una actitud personal que d’una ideologia política; és tenir un sentiment de gratitud i respecte vers els costums, els codis, la història i les institucions heretades, a diferència dels progressistes que tendeixen a creure més en el progrés i el futur. Per aquest motiu, el filòsof i escriptor anglès Roger Scruton definia el conservadorisme com “la cultura de l’afirmació”.
Aquesta amplificació de la definició del terme, ens porta a una primera pregunta: és possible autodefinir-se conservador antropològic, revolucionari econòmic i reformista institucional, com ha arribat a proposar el filòsof marxista Santiago Alba Rico? I, malgrat escriptors com Oscar Wilde asseguraven que “com més conservadores són les idees, més revolucionaris són els discursos”: fins a quin punt el conservadorisme és una aposta de progrés? Hi ha realment rebel·lia i esperit de canvi en el conservadorisme?
