Mentre conversem amb la filòsofa Victòria Camps la pluja mulla amb força els carrers de Sant Cugat. No és un dia, climatològicament parlant, gaire esperançador, optimista… o feliç. O potser sí? Precisament ens trobem amb la catedràtica emèrita de Filosofia Moral i Política de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) perquè acaba de publicar el llibre La búsqueda de la felicidad (Arpa Ediciones, 2019) –un recorregut pels principals autors que han abordat aquest tema des d’Aristòtil fins a Aldous Huxley– i volem que ens expliqui què és la felicitat i per què hem de ser feliços.
La felicitat és un terme molt subjectiu. Segons vostè, què és la felicitat?
Com fan alguns filòsofs, només és possible definir el concepte de felicitat d’una forma molt abstracte. Alguns grecs, per exemple Aristòtil –el primer en parlar d’aquest tema–, identifiquen la felicitat amb “la vida bona”. Ser feliç no és buscar riquesa o èxit, sinó viure una vida virtuosa. Aquesta identificació de la felicitat amb l’ètica perdura al llarg de tota la història del pensament perquè es considera –crec que amb raó–, que malgrat tots busquem la felicitat s’ha de prendre a buscar-la i això és un esforç personal, però que també necessita d’un cert suport extern. La felicitat està molt vinculada a la llibertat –per això tothom veu la felicitat a la seva manera–. Podríem definir la felicitat com la llibertat de poder escollir la forma de vida que més ens agradi però amb la garantia de poder complir aquesta forma de vida. I per això necessitem un cert suport col·lectiu. La felicitat no és un dret, però sí que ho és la recerca de la felicitat.
Ara anirem desgranant tots aquests conceptes que ha posat sobre la taula… Per començar, la felicitat és més un camí que un instant?
Sí, sense dubte. Al llarg de la vida tots identifiquem moments espontanis de felicitat, però la felicitat és un estat d’ànim, l’anhel d’una vida plena, una recerca que es produeix al llarg de la vida d’una persona. Mentre que la infelicitat és la pèrdua del desig de continuar vivint.
Els moments de debilitat no comptem?
És evident que de vegades un es pot sentir millor o pitjor amb si mateix i amb els altres. Per això al llibre parlo molt de l’amistat i de la mort –la desaparició dels altres–, perquè per ser feliços també necessitem dels altres. La felicitat és un aprenentatge perquè la condició humana és limitada i la vida està plena de desenganys, de frustracions… i totes aquestes coses les hem d’aprendre a gestionar per mantenir aquest estat d’ànim que és la felicitat.
Vostè afirma “la felicitat és un aprenentatge”, però ens eduquen per ser realment feliços?
La felicitat puntual és la que veiem en la publicitat i en la vida basada en el consum. En aquest context ens ofereixen moltes coses i totes presentades com a grans ocasions de felicitat. Ens eduquen per ser feliços? En la mesura que l’educació ens diu que no s’ha de fer cas exclusiu d’aquestes ofertes procedents d’un model basat en el consum, doncs sí. Encara que no ens ho diguin directament, el missatge correctiu de l’educació és: viure bé no vol dir consumir més.
El nivell de felicitat d’un país o d’una població és difícil de mesurar perquè si, a través d’una enquesta, a una persona li preguntes si és feliç, tothom et dirà que sí. Generalment, la gent no diu obertament que és desgraciada
Hi haurien estratègies viables per assolir la felicitat?
Jo estic bastant en contra dels llibres d’autoajuda i d’aquelles obres que volen donar receptes i consignes per assolir la felicitat perquè la seva ajuda és externa. Si partim del supòsit que cadascú ha de trobar la felicitat a la seva manera, l’ajuda vinguda de fora li serà molt poc satisfactòria. Insisteixo, la recerca de la felicitat és un aprenentatge personal i individual i s’ha de fer al llarg de la vida.
En el llibre vostè parla de la felicitat en l’etapa de la vellesa i, inclús, davant de la mort. Es pot ser feliç també en els darrers moments de la vida?
Encara que considerem que una vida curta és una vida frustrada perquè no ha tingut la plenitud que hauria pogut tenir, afrontar el tram final de la vida amb felicitat és el més difícil. Hauríem de pensar que és una satisfacció arribar a l’edat de la vida en què comença la decadència creient que aquesta ha estat plena. Aquesta és la preparació per la felicitat que hauríem detenir: construir coses que ens satisfacin, però al mateix temps adquirir recursos per quants ja no tinguem possibilitat per construir-ne.
Quin tipus de recursos?
Jo aposto per la felicitat de la cultura. Tot el que representa la cultura: la literatura, la poesia, l’art, la filosofia… és un recurs per una època en què ja no tenim gaires recursos. En aquesta època penses que ja no ets la d’abans, que ja no pots iniciar res nou, però, en canvi, t’has acostumat a gaudir d’una sèrie de recursos culturals que són molt bons, útils i necessaris en aquesta etapa final.
Un dels grans mals d’aquesta societat és la solitud.
Saber viure sol també és un aprenentatge, però no oblidem que la felicitat és una feina individual i col·lectiva. Sense amics, sense afecte, pensant exclusivament amb un mateix… segurament és molt difícil, per no dir impossible, aconseguir la felicitat. Per això forma part de la felicitat lluitar contra la solitud en què es veuen abocades moltes persones al final de la seva vida, però, al mateix temps, aquestes també han de fer un procés de preparació per afrontar aquest període.
La felicitat és individual i és col·lectiva, però quina responsabilitat tenen les administracions en el fet que els ciutadans siguin o no feliços?
El valor de la cura dels altres és molt important en aquest moment. Primer es va introduir en el món sanitari, però ara també s’està introduint a la vida pública. Tenir cura dels altres és una obligació tant dels poders públics com de les persones. La canadenca Joan Tronto, autora del llibre Caring democracy (Democràcia cuidadora), assegura que l’obligació dels poders públics és “reconèixer necessitats i repartir responsabilitats”. Una frase que m’agrada molt. L’administració ha de reconèixer les necessitats, però després no val dir que algunes d’aquestes són purament privades i, per tant, cada persona hi ha de fer front com bonament pugui perquè totes les necessitats, en el fons, tenen una dimensió pública i política. I aquesta responsabilitat s’ha de repartir.
A l’inici de la conversa deia: “La felicitat no és un dret, però sí la recerca de la felicitat”. Com a ciutadans tenim garantit aquest dret?
Aquesta idea està extreta de la Declaració d’Independència dels Estats Units, que comença dient: “Sostenim, com a evidents per si mateixes, les següents veritats: que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat”. L’Estat ha de garantir les condicions perquè els seus ciutadans puguin buscar la felicitat, però no ens ha de garantir la felicitat.
Es pot calcular el nivell de felicitat d’un estat o d’una població?
Ara ho hem de mesurar tot. Si no tenim indicadors sembla que els conceptes se’ns escapen i no els podem objectivar. De fet, els rànquings de felicitat dels països els van iniciar amb molt bona intenció els filòsofs utilitaristes, com per exemple Jeremy Bentham. L’objectiu era alertar que la finalitat de la legislació era fer justícia, la qual cosa, segons ell, significava procurar que la majoria de la població tingués el màxim de felicitat que pogués aconseguir. Ell pensava que la felicitat era mesurable i que s’havien d’aprovar lleis que permetessin augmentar aquest nivell de felicitat.
I el suposat grau de felicitat d’un país quina relació tindria amb el seu nivell de benestar?
Les llistes actuals de felicitat es fan en relació amb el Producte Interior Brut (PIB) dels països, però hi ha molts crítics respecte aquesta manera de mesurar perquè és molt simplista i reduccionista afirmar que els països amb el PIB més alt són els més feliços. També s’hauria de tenir en compte què pensa i com se sent la ciutadania de cada país i això ja és més difícil de saber: perquè si, a través d’una enquesta, a una persona li preguntes si és feliç, tothom et dirà que sí. Generalment, la gent no diu obertament que és desgraciada.
Això vol dir que en aquesta societat la infelicitat està mal vista… Però, els moments d’infelicitat, no serien educatius també?
El filòsof alemany Odo Marquard té un llibre que es titula La felicidad en la infelicidad, en qual dona voltes a aquesta idea. També diversos pensadors han volgut destacar un tipus de vida que ningú identificaria amb la felicitat. La capacitat de revertir les emocions i convertir la tristesa en alegria, com propugna Spinoza, també és un art que s’ha d’aprendre.
Vol dir que la infelicitat no demana menystenir els moments tristos…
No, en absolut. La realitat és de vegades un cúmul de desgràcies que es poden superar. Això és una cosa molt estoica, encara que en ocasions aquest pensament es basi en la resignació. Sèneca arriba a dir que davant la mort d’un fill, cal fer com si no passés res. I tampoc seria això! En aquest sentit buscar la felicitat no és obviar la desgràcia, sinó aprendre a confrontar-la. Perquè a la vida hi ha moltes coses que depenen de nosaltres, però també algunes altres que no podem canviar.
La felicitat s’ha convertit en una eina de màrqueting?
Sí, la publicitat instrumentalitza la felicitat. Una anàlisi de diversos anuncis publicitaris demostra que la majoria de productes s’oferten com a ocasions de felicitat. Una felicitat momentània. Per exemple, l’instant que no fem esforços per netejar gràcies un producte meravellós.
La felicitat està vinculada a l’ètica i l’ètica és un conjunt de valors. Quan els grecs parlen de les virtuts es refereixen a la prudència, a la justícia, a la temprança… Si els valors es converteixen en un hàbit, arriba la felicitat
La societat actual ens obliga a ser feliços?
Aquesta també és una altra tesi bastant generalitzada en els darrers anys: vivim en una societat en la qual és necessari i obligatori ser feliç. Per exemple, ara les empreses i les escoles intenten que els seus treballadors i alumnes, directe o indirectament, siguin feliços. Aquesta, però, no és la mena de felicitat a la qual hauríem d’aspirar. Aquest tipus de felicitat –estar content– només fa que aquells que ens governen estiguin tranquils.
Com podem aprendre a distingir entre la felicitat momentània i la felicitat basada en una vida virtuosa?
Quan Aristòtil escriu Ètica ja diu que “la finalitat de la vida humana és la felicitat” i que tothom la busca. Ara bé, no tothom la busca bé, ni en els mateixos llocs. De fet, aleshores, alguns ja buscaven la felicitat en el consum. Un dia, Sòcrates, passejant pel mercat, comenta: “Quantes coses ens ofereixen que no necessitem”, en referència a un tipus de felicitat molt supèrflua.
Una frase molt actual…
De fet, els filòsofs més hedonistes, com és el cas d’Epicur, tenen un discurs molt auster. Aposten per prescindir per tot allò que no és necessari.
Ja n’ha citat alguns, però amb quins altres valors la felicitat està relacionada ?
Amb tots. La felicitat està vinculada a l’ètica i l’ètica és un conjunt de valors. Quan els grecs parlen de les virtuts com a conjunt de valors es refereixen a la prudència, a la justícia, a la temprança –una valor absolutament anacrònic avui, però fonamental: saber no sobrepassar-ne ni per excés ni per defecte i no intentar satisfer els desitjos de forma immediata–, etc. Si els valors acaben convertint-se en un hàbit, que seria allò desitjable, arriba la felicitat.
A l’inici ha citat la llibertat.
Sí, la felicitat també està molt vinculada a la llibertat, especialment després de la modernitat. En això hi ha una evolució. Mentre el món democràtic grec (segle V aC) relaciona la vida excel·lent, millor i feliç amb el servei als altres i el món medieval, més teològic i religiós, identifica la felicitat en una vida més consagrada a Déu, la modernitat, en canvi, demana la garantia de la llibertat –tothom ha de poder fer el que vulgui amb la seva pròpia vida i buscar la felicitat a la seva manera–. Això sí, sempre respectant la llibertat i la felicitat dels altres. Ara bé, quan ens adonem que perquè hi hagi llibertat i felicitat per a tothom és necessària la igualtat, aquesta també queda vinculada a la solidaritat i a la fraternitat.
Per tant, les persones que no entren dins dels cànons que considerem una conducta ètica (un corrupte, un delinqüent…) poden ser felices?
Aquest és un gran tema. Alguns sofistes retreuen a Sòcrates que tot el que està dient és mentida. És dir, no és veritat que la gent que s’esforça per viure bé i ser justa sigui la més feliç. El tirà és un dèspota, un intemperant i fa el que vol i, malgrat això, si les coses li surten bé és feliç. Amb aquest exemple volen desmentir el missatge que la “vida justa és la vida feliç”. I, de fet, és difícil refutar-los. Només és possible si es té en compte la “por del tirà”. Mentre les coses van bé, el tirà pot ser feliç perquè no té remordiments, però segurament sempre viurà amb l’angúnia de perdre tot allò que ha aconseguit de forma deshonesta i poc cabal o de ser penalitzat. I això posa en dubte la felicitat.
Això vol dir que la felicitat absoluta no existeix?
No, la felicitat absoluta no existeix i per això el recurs a l’altra vida potenciat per diverses religions ha estat permanent al llarg de la història. Davant el dilema –la mala persona també pot ser feliç perquè les coses li van bé– la religió té una resposta: a l’altra vida ja s’ho trobarà! Això arriba fins a l’actualitat. Per exemple, els filòsofs més racionalistes, com per exemple, Kant no diuen que hem de ser bons per ser feliços, sinó que hem de ser bons per ser “dignes” de ser feliços. És a dir, la felicitat només es pot aconseguir en una altra vida en la qual totes les condicions de l’existència humana desapareixen.
Aquest repàs per la història demostra que la felicitat és una tema que sempre ha preocupat els filòsofs…
Sí, però sempre de forma tangencial. Hi ha pocs llibres filosòfics que només parlin de la felicitat. Malgrat no existeix un tractat filosòfic sobre la felicitat, el tema és recurrent perquè la pregunta pel sentit de la vida, és la pregunta per la felicitat.
Vostè es considera una persona feliç?
No del tot. Sempre queda alguna cosa. Però em sento afortunada: he pogut fer el que he volgut, he treballat en el que m’agrada, tinc un conjunt d’afectes, tinc família, tinc amics… Com deia abans no es pot aconseguir la felicitat absoluta. A més és necessari no aconseguir-la per així seguir en el camí de la recerca.
