I el curs va escolant-se, de nou, entre els dits. I ja és hora de tancar el plànning de les vacances i, amb ell, que no quedi cap forat pendent d’omplir fins a la represa escolar. I dins del plànning, l’imperatiu viatge, que ens ha de permetre saciar el nostre desig de veure quantes més coses i més diferents a les nostres millor i fer-ho en el mínim temps i cost possible, és clar.
Ara que qui més qui menys es prepara per sortir fora de l’àmbit territorial on es desenvolupa el seu dia a dia –per bé que diria que almenys aquest any encara no anirem tan lluny com anàvem abans de la pandèmia- em ve al cap una reflexió sobre els canvis sobtats d’escenari que permeten els mitjans de transport ultraràpids que tenim a l’abast des de fa un temps, singularment el transport aeri. I que no sé si són estrictament necessaris (parlo de l’àmbit geogràfic europeu, és clar). Perquè estem instal·lats, respecte a la mobilitat, en una lògica de “quan abans arribem al lloc on volem anar, millor”; “quan més ràpid hi arribem millor”: el trànsit, l’estona de transició, el temps que gastem per anar del nostre punt d’inici al nostre punt d’arribada, és percebut com una despesa innecessària. Una despesa a estalviar-nos, a poder ser, per “poder anar al gra”. Perquè comenci el viatge, quan abans millor, i puguem començar a rendibilitzar-lo; perquè pugui començar a ser productiu, vaja.
Recordo els viatges que fèiem fa vint anys, amb grups de joves i adolescents, i trenta, amb la família, en què arran de l’ús sobretot del cotxe –però també de l’autobús o el tren, quan no era d’Alta Velocitat- en realitat aquests no es caracteritzaven tan per un desplaçament del nostre lloc de residència al lloc que volíem visitar sinó més aviat per un concepte de ruta, de viatge per etapes, en què ens anàvem traslladant de casa nostra “cap a una sèrie de llocs diversos” fins que tornàvem a casa. Molt sovint fins i tot no hi havia una destinació definitiva: no és que anéssim de viatge a X lloc sinó que el viatge, la ruta, consistia en el pas per diverses etapes, per diverses ciutats, regions o països en peu d’igualtat. De forma transitòria. El destí era el propi viatge.
Això significava que hi havia alguns països –França, Itàlia- que eren de pas obligat, permanent, abans no ens endinséssim cap a latituds més llunyanes. El pas pel seu territori era un peatge necessari per poder abraçar, després sí, indrets realment desconeguts. I per tant, amb el pas dels anys i d’aquestes rutes, acumulàvem diverses estades a aquestes països limítrofs, visites que feien que aquests “països de trànsit” es configuressin dins nostre com una mena d’anella concèntrica geogràfica. I els que hi havia al voltant d’aquests, en una segona corona. I així successivament.
Tot plegat ens permetia dibuixar internament una geografia europea pròpia, anar esbossant uns espais mentals que tot i ser inicialment aliens finalment ja no ho serien tant. Que no serien casa nostra, és clar, però tampoc serien “l’estranger”. Però sobretot ens possibilitava que quan arribàvem a les destinacions més llunyanes d’aquelles rutes, no hi aterréssim d’una forma tan sobtada, perquè justament feia dies que estàvem en trànsit, fent una transició per la qual passàvem dels països llatins als eslaus passant pels germànics, per exemple. Una transició d’idiomes i paraules que podíem entendre perfectament a altres més difícils de pair per acabar endinsant-nos en alfabets que no podíem interpretar sinó amb l’ajuda d’una guia idiomàtica.
La pròpia idea de viatge crec que quedava reforçada, per aquesta construcció mental. Fèiem un viatge físic alhora que un viatge mental, interior, un desplaçament de la nostra quotidianitat a una altra; desplaçament que requeria un temps, uns dies, a vegades una setmana. Requeria un esforç, de fet. No era un “plis-plas”. Però és que, a més a més, fent-ho així crec que assaboríem més el que vèiem, ho integràvem millor, ho sabíem construir internament d’una forma més profunda. Perquè ens anàvem entrenant, des del minut després que sortíem de casa i durant moltes hores, a anar veient coses diferents. Evidentment necessitàvem més dies, per viatjar així, i per tant els nostres àpats i allotjaments havien de ser més sobris del que potser ara podríem tolerar. Tot no pot ser, ja se sap.
El retorn dels trens nocturns a tot Europa, amb la possibilitat d’anar saltant de ciutat en ciutat mentre dormim, crec que apunta d’alguna manera a un cert retorn a aquest escenari. Però vaja, no ho sé: vagin on vulguin, viatgin com vulguin i amb la intenció que vulguin. Només faltaria donar lliçons respecte un període de l’any en què hauria de prevaldre la llibertat de cadascú per gaudir-lo com cregui.
