Camí de la feina, a quarts de sis del matí i durant quatre anys, coincidia amb un escombraire. Gairebé sempre era el mateix, i pel que semblava, havia iniciat la seva jornada feina una estona. Aquesta habitual trobada em remetia sempre al mateix pensament: “per més que surtis a la tele, i la gent et reconegui públicament, la feina d’aquest escombriaire és tant o més significativa que la teva; l’important, avui, és que puguem ocupar un lloc de treball, cadascú segons els seus mèrits i/o possibilitats, i puguem contribuir a la marxa de la societat.”
Aquest pensament m’ha acompanyat sempre i ha estat un bon nord per a les etapes laborals viscudes posteriorment, més a l’ombra. Durant 15 anys de la meva vida vaig ser una cara pública. Després, “em van plegar” sense tenir dret a res, ni a permís de maternitat, ni a indemnització, ni a cap mena de compensació. Al marge de les injustícies laborals que vaig patir, i de les grans dificultats que vam passar, aquest final coincidia amb l’inici d’una nova etapa, allunyada de la projecció pública, més a l’ombra, la de la vida familiar que iniciava. Era cap aquí cap on havia de mirar i no enrere.
Després, em van oferir la direcció en comunicació d’una Conselleria de la Generalitat. Em van entrevistar i em van dir que per aquella feina no hi havia horaris. Vaig dir que no, que per a mi, la meva vida en aquells moments no passava exclusivament per la política, que no assumiria el càrrec. Deia seriosament que no. El mateix responsable es va sorprendre de veure’m decidida a perdre el que per a molta gent és “una oportunitat”. Però per a mi, representava una oportunitat per perdre’m els millors anys de la vida dels meus fills. Abans no vaig arribar a casa, el Conseller em trucava per telèfon, em deia que si volia podia fer mitja jornada, l’horari que em permetés combinar feina i família. Vaig estar-hi un any. I vaig haver de deixar-ho. Això va comportar deixar un sou important.
Els plantejaments que ens fem teòricament només tenen un tipus de resposta: la pròpia vida, l’ocupació de les hores en allò que tu creus important. La meva opció va ser la d’estar un temps important amb éssers que acabaven de néixer, el futur dels quals depèn de forma decisiva de com passin els primers anys de la seva vida. Estar i poder-me cuidar de persones. Tenir temps. Havia d’escollir. I escollir volia dir, sobretot, renunciar a una economia important, perquè l’estat, de moment, no ens ho arregla tot. Economia o temps. Diners o temps. Projecció social o temps. Entre tot això el més personal, el més important, per a mi, és el temps. Un temps que es converteix en SERVEI. Aquesta és l’opció que vaig fer i l’opció que mantinc: la de tenir temps per anar més enllà del permís de maternitat i poder dedicar-me a crear una llar, quelcom que va més enllà de la mera criança.
La imatge de l’escombriaire que trobava cada matí em retorna: l’important no és tant el què fas sinó el com ho fas i el per què ho fas. La feina pot ser un servei, però sovint no ho és. Vivim en una cultura on continuament fem de Faust, venem la nostra ànima al mercat a canvi de projecció social, de reconeixement públic i, especialment, de les satisfaccions de tipus narcisista, de l’ego. Avui únicament té bon crèdit i bona imatge el triomf professional. L’opció per a una vida on tu disposis de més temps per a tu, per cuidar les relacions, és una opció que trenca el cercle del jo i es posa al servei dels altres. Una major qualitat de vida passa, avui, per renunciar, en part i quan es pot, a més diners a canvi de més hores. I passa, també, per argumentar a favor d’àmbits que estan del tot desacreditats. La tríada de dona, mare i treballadora és una tríada que pot portar a l’esquizofrènia. En el meu cas, si socialment aquesta incompatibilitat família i feina no està encara ben resolta, l’he volgut resoldre personalment, renunciant a la feina temporalment.
Però no ens enganyem. El dilema no arriba només quan has de tenir un fill. Són molts els homes i les dones que, sense haver de tenir fills, podrien tenir temps i no en volen tenir. El dilema és “fer-te tu mateix” o que et “facin les exterioritats”. I entre el “jo” o la “feina” i l’”status” generalment preferim el segon. Així venem l’ànima al mercat, i ens desposseïm de nosaltres mateixos.
