El 1984 els sociòlegs Salvador Cardús i Joan Estruch van publicar un llibre on criticaven les enquestes a la joventut de Catalunya, ja que, més que retratar els valors de les noves generacions, expressaven la visió dels adults que les encarregaven. Els autors van manllevar uns versos de Pere IV per titular la primera part del llibre (“Vells només de joventut”), per criticar els estereotips culturals amb què els sociòlegs i les institucions s’aproximaven al món dels joves. La frase sembla una ironia del poeta, que expressa la contradicció que connecta la vellesa amb una vivència intensa de la joventut, per una sensibilitat poètica que no envelleix o un desig de recuperar-la, però també es pot interpretar com l’allargament de la joventut per les barreres socials que impedeixen el trànsit a la vida adulta o per les dificultats de projectar un futur i trobar un sentit a la vida.
El mateix 1984, Joan Manuel Serrat va treure al mercat el seu divuitè àlbum sota el títol de la seva última cançó, que es convertiria en un himne generacional: Fa vint anys que tinc vint anys. Aquell mateix any es va dur a terme el treball de camp del primer Informe Joventut a Espanya (IJE), promogut per l’Instituto de la Juventud (Injuve), dependent, llavors, del Ministeri de Cultura. La cançó de Serrat reivindicava una segona joventut després de complir els quaranta anys, qüestionant el model adultocèntric lineal dominant fins aleshores (família d’origen-formació-treball-família pròpia), i assenyalant que el cos jove —“em sento bullir la sang”— i l’esperit jove —“no tinc l’ànima morta”— no necessàriament s’apaguen amb l’edat, sinó que s’han de regenerar constantment. El que no imaginava el cantautor és que, quaranta anys després, aquesta promesa de joventut eterna —forever young— correria el risc de convertir-se en una pesada llosa per a tota una generació, ja que el final de la joventut s’aniria postergant indefinidament a causa del retard progressiu de l’edat d’emancipació (i per la progressiva marginalitat social d’aquesta categoria d’edat).
Mentre el subtítol del primer IJE —La inserció dels joves en la societat— expressava la prioritat de les polítiques de joventut als anys vuitanta, el subtítol escollit per al darrer IJE, que he tingut ocasió de coordinar —Entre l’emergència i la resiliència—, expressa el dilema central que experimenta l’actual generació de persones joves: viure la transició a la vida adulta enmig de diferents emergències, que afronten activant diferents formes de resiliència. El terme emergència té un doble sentit: d’una banda, remet a les quatre crisis —econòmiques, sanitàries, climàtiques, bèl·liques— experimentades per la societat, que han afectat de manera particularment intensa la joventut; d’altra banda, remet a la creació de formes de vida innovadores, que acostumen a ser vehiculades per les noves generacions. El mateix succeeix amb el terme resiliència, que pressuposa tant una adaptació com una superació del temps present ple d’incerteses. Entre l’emergència i la resiliència, les respostes juvenils poden ser passives, evasives, resistents, reactives o proactives.
Referents i condicions dels joves
Com a eixos temàtics de l’IJE 2024 s’han seleccionat tres grans àmbits d’anàlisi transversal que, conjuntament, resulten rellevants per comprendre les condicions socials i referents culturals de l’actual generació de joves. El primer eix —transicions versus (in)transicions— fa referència a la inserció de les persones joves en la societat. Es tracta de la dimensió estructural de la joventut, és a dir, dels condicionants demogràfics, residencials, laborals i educatius que escapen al seu control, facilitant o accelerant la seva transició a la vida adulta, o bé retardant-la o fent-la (in)transitiva. El pas de transicions lineals a transicions pendulars, de transicions holístiques —que integren totes les dimensions de l’estructura social— a transicions parcials —que involucren només alguns aspectes—, de transicions col·lectives o estandarditzades a transicions individualitzades o “a la carta”, serien algunes de les tendències que caldria considerar. En aquesta transformació, la mateixa noció d’emancipació —meta última de la transició a la vida adulta— es qüestiona: els criteris que el 1984 semblaven clars —autonomia econòmica i residencial— són avui més borrosos. La tendència estructural és a generar una dualitat en l’accés als factors que objectivament determinen l’emancipació: aquesta dualitat en l’accés als recursos (familiars, educatius, formatius, de capital econòmic, social i cultural) sembla provocar l’escissió progressiva de la joventut en dos grups socioeconòmics. D’una banda, els que assoleixen una plena autonomia i, de l’altra, els que queden subjectes a la incertesa i la precarietat, tot i que entre ambdós pols coexisteixen múltiples situacions intermèdies, com es posarà de manifest en diferents capítols d’aquest informe.
Identitats versus alteritats
El segon eix —identitats versus alteritats— fa referència a la reconfiguració de les identitats juvenils. Es tracta de la dimensió d’agència de la joventut, és a dir, de les respostes de les persones joves enfront de les seves condicions de vida, sigui a través de propostes innovadores, a partir de diferents activismes o grupalitats que reforcen les identitats individuals o col·lectives, o en forma reactiva, com a reacció negativa enfront del que es percep com a alteritats que qüestionen la pròpia identitat i la pròpia seguretat. El pas d’identitats polítiques plurals a identitats polaritzades, d’identitats monoculturals a identitats interculturals (grupals o individualitzades), d’identitats sexuals binàries a identitats sexuals múltiples, d’identitats generacionals a identitats transgeneracionals, serien algunes tendències que cal considerar. Aquesta transformació qüestiona la mateixa noció de cultura juvenil com una cosa monolítica i amb límits d’edat ben definits, i també obre el camp d’anàlisi de la juvenització de la cultura en general, en la qual la joventut genera múltiples referents actitudinals, ètics i estètics, que són ràpidament mercantilitzats i generalitzats. Així mateix, les diferències interseccionals produeixen una fragmentació i polarització extrema dels modes de vida juvenils, les causes i conseqüències dels quals s’intenten explicar en els capítols corresponents.
Joves i propòsits
El tercer eix —benestars versus malestars— fa referència al sentiment subjectiu de benestar i malestar, com a resposta a l’empitjorament —real o percebut— de les condicions materials i psicosocials d’existència, a l’impacte de la pandèmia en la salut mental, i sobretot a les incerteses del futur. Es tracta de la dimensió introspectiva de la joventut que permet fer de la necessitat virtut (assumir el retard en l’emancipació com un nou període vital del qual treure partit) o on acreix el sentiment d’exclusió, marginalitat i solitud. Una dimensió que respon al procés d’individualització però que també té repercussions en el col·lectiu, que s’expressen a través de l’emergència de noves sociabilitats (la proliferació de grups i subgrups, offline, online i onlife), de noves formes d’activisme sociopolític (tant de dretes com d’esquerres), dels fenòmens d’atomització i radicalització, incloent-hi aportacions positives (resilients o resistents) i noves pautes negatives (reactives o reaccionàries), per a la joventut i per a la societat. El pas de subjectivitats fortes a subjectivitats febles, de subjectivitats optimistes a subjectivitats pessimistes, de subjectivitats compartides a subjectivitats aïllades, serien algunes tendències que caldria considerar. En aquesta transformació, la noció de maduresa es qüestiona a partir del reconeixement de la intel·ligència emocional com una cosa en permanent construcció i de la resiliència com un complement o una alternativa a la resistència.
A les persones joves avui els costa plantejar-se grans propòsits, sobretot perquè les barreres per fer-se adults emboiren el seu futur com a persones i com a generació. Però això no vol pas dir que no es plantegin petits propòsits, més immediats i realitzables, que els fan resilients i els preparen per viure el present amb esperança.
Carles Feixa és catedràtic d’Antropologia Social a la Universitat Pompeu Fabra i ha coordinat l’informe Juventud en España 2024: Entre la emergencia y la resiliencia.
