Què volem dir quan parlem de valors? Tradicionalment es considerava que el valor era una propietat de les coses. Només les coses valien més o menys i per això, tenien un preu. Les persones, ben al contrari, posseïen dignitat, que és el que mai pot posar-se en venda. Als filòsofs antics els resultaria difícil pensar el valor de la dignitat. El filòsof Anaxarc, mentre era sotmès a tota mena de suplicis, va dir als seus torturadors: “Esteu castigant el cos d’Anaxarx, però a Anaxarc, no”. Volia dir que la seva dignitat es mantenia intacta.
Si avui preguntéssim si la dignitat és un valor, no tinc dubtes que es contestaria que sí. En general, tot el que els antics consideraven un bé, per a nosaltres és un valor. Això pot obeir a una denominació diferent del bé o una mutació de la seva comprensió. Al meu parer, la correcta és la segona alternativa.
Heidegger va ser un dels primers filòsofs a pensar aquesta qüestió i va concloure que el del valor era el vocabulari que utilitzem els moderns per pensar d’una altra manera les grans idees de la metafísica: el bo, el just, el bell, el veritable, etc. Per als antics, aquestes idees tenien un ésser, una consistència pròpia, que no depenia de les nostres valoracions.
Al contrari, una persona era tant o més valuosa quan més s’aproximava en la seva conducta a aquestes idees. L’home modern es considera capaç de valorar i de decidir què és el que té i el que no té valor i, per tant, ell és el màxim valor.
Pensem bé això: si és el subjecte qui confereix el valor al que val, qui valora val més que qualsevol valor. D’aquesta manera culmina la submissió de la idea del Bé a la de valor, permetent així la sobirania del subjecte modern. Aquesta sobirania no seria real si el subjecte no fos sobirà a l’hora de valorar.
Avui té valor el que l’home considera valuós. I el més valuós és ELL mateix, començant pel seu cos. El lema “el meu cos és meu” s’ha convertit en un principi que acceptem com si fos autoevident, quan no és sinó l’aplicació del principi del liberalisme modern a la teoria dels valors. Em sembla que la diferència més gran entre l’home modern i l’antic té a veure amb la diversa manera com veiem els nostres desitjos. L’home antic hi veia alguna cosa preocupant.
L’home modern sembla haver-hi perdut completament la por. D’aquí que sovint els desitjos es confonguin amb valors. Sota aquesta perspectiva, els valors serien sempre els valors de qui els proclama. Per parlar de valors comuns necessitaríem que la humanitat, de manera lliure i unànime, concebent-se a si mateixa com a subjecte (el valor suprem), afirmés l’existència de valors comuns. Podríem pensar que això és el que s’ha fet amb la proclamació dels Drets Humans. Però si ens aturem a observar el que passa en la pràctica, sembla evident que un dels nostres valors suprems és el pluralisme, que és el reconeixement de la legitimitat de les diferents formes de valorar. Fins i tot la igualtat sembla haver-se metamorfositzat.
El que avui espontàniament sembla que entenem per igualtat és l’aspiració a un dret comú (igual per a tots) que ens permeti ser diferents. Els valors podrien ser, de fet, la ideologia de la secularització.
El perill de confondre els valors amb els nostres valors se’ns va posar de manifest al segle XX tant amb Hitler, que es declarava convençut que “el nostre poble representa el valor suprem que hi ha actualment al món”, com amb Stalin, que creia que era bo tot el que afavoria el triomf del comunisme.
Gregorio Luri és filòsof i pedagog
