El desenvolupament de les vacunes contra la covid-19 és un èxit científic que convé celebrar. Ens ha tocat viure una pandèmia gravíssima, que ha tingut i tindrà efectes duríssims per a la salut pública i per a l’economia. Però no tot són raons per a la desesperança. Les vacunes són un èxit que podem reivindicar. Són fruit de l’esforç de científics i grups de recerca que –treballant amb un grau d’entrega absolut malgrat unes condicions no sempre favorables– han aconseguit amb èxit el que a priori semblava impensable: amb un temps rècord tindrem unes vacunes que salvaran milions de vides.
Recordo quan al principi de la pandèmia molts epidemiòlegs alertaven que abans de les vacunes arribarien fàrmacs i que calia tenir paciència perquè les vacunes serien lentes. No ha estat així, les vacunes han arribat aviat i s’han avançat als propis fàrmacs. A més a més, tot sembla indicar que seran bones vacunes: tindran nivells d’eficàcia alta (o molt alta) i amb efectes adversos limitats. En alguns casos, les vacunes contra la covid-19 han desenvolupat i implementat noves tecnologies, com les de RNA missatger. Un visca rotund, doncs, per a la ciència que les ha fet possible.
A la vegada és sorprenent i entristidor veure com davant d’aquest èxit la desconfiança cap a les vacunes encara tenen un cert protagonisme. De fet, en un primer moment poc després de saber-se que tindríem vacunes contra la covid, la predisposició dels ciutadans a vacunar-se era sorprenentment baixa. És cert que potser era una reacció prematura i no cal donar-li massa importància. Després, els nivells de predisposició a vacunar-se han augmentat.
Potser darrere l’escepticisme inicial s’hi amaga una aversió al risc. Quan els possibles efectes adversos de la vacuna són incerts, l’aversió al risc pot guanyar pes. Ara bé, les vacunes han demostrat durant els assajos clínics que els efectes adversos són reduïts i l’eficàcia és alta. De manera que els beneficis (en termes de vides salvades) superen de molt els costos (en termes de molèsties individuals). Per tant, la maduresa i racionalitat passa per l’acceptació i comprensió pragmàtica dels nivells de risc. La posició extrema de no voler acceptar cap tipus de risc –la preferència pel risc zero– no és racional a nivell individual i és perjudicial a nivell social.
Perquè les vacunes, en definitiva, són un bé públic. És a dir, comporten un benefici per a les persones no només privat sinó també un benefici col·lectiu. Dit d’una altra manera, cada vacuna individualment contribueix a la immunitat no només individual sinó també a la immunitat col·lectiva. El problema dels béns públics, però, és que estan sempre subjectes al problema del free-riding. Algú pot pensar: que es vacunin els altres i així m’estalvio la molèstia, que siguin ells els qui contribueixen al bé públic i jo m’estalvio els possibles efectes adversos. Però aquest és un comportament individualista, especialment greu en moments de crisi social.
Finalment, l’èxit de les vacunes també contrasta amb les mancances institucionals i de coordinació política i geopolítica. L’èxit científic ha casat malament amb els interessos polítics a curt termini. La Unió Europea, per exemple, ha estat en més d’una ocasió excessivament rígida. Per altra banda, és cert que els interessos nacionals a curt termini han pesat excessivament i sovint ha faltat generositat entre països –amb clàusules de no exportació abusives. I en qualsevol cas, una de les qüestions rellevants és ara com garantir que les vacunes arribin de manera eficaç i econòmicament a tots els països i no només als països rics.
