No és una casualitat que el poble jueu s’autodenomini “sóc Israel” o “el poble d’Israel”, en comptes de “dat Yisrael” o la “religió d’Israel”, ja que una de les característiques més importants d’aquesta religió monoteista –seguida per unes 15.000 persones a Catalunya, la majoria originaris d’Amèrica del Sud– és la sensació de ser un poble, de viure la fe en comunitat. Un tret emfatitzat per l’experiència central de la història jueva, l’èxode d’Egipte. Així, doncs, la comunitat és l’organització primària de l’estructura jueva. “La comunitat pel judaisme ho és tot, perquè la religió i les tradicions es practiquen i es viuen en família i en comunitat, envoltats pels nostres. La pràctica religiosa es transmet de pares a fills, de nets a avis, etc”, explica Sílvia Leida, presidenta de la Comunitat Jueva ATID de Catalunya.
Demostració d’això és el fet que quan un petit grup de jueus s’estableix a un lloc de seguida hi crea una sinagoga, organitzacions comunals i sistemes de governs. “En comunitat se celebren els fets més importants de la vida dels membres del grup, des del naixement d’una criatura fins la mort”, insisteix Leida.
En el Talmud, llibre sagrat dels jueus, s’explica que perquè un lloc sigui adequat per viure els membres de la comunitat han de tenir les necessitats espirituals i físiques cobertes. Un dels espais mínims necessaris és una sinagoga, lloc d’oració, però no exclusivament. Entorn d’aquest edifici sempre s’estructura la comunitat jueva. La presidenta de la Comunitat ATID de Catalunya explica: “A la comunitat no solament hi celebrem les grans festes, com la Pasqua, sinó també hi anem a passar l’estona, a xerrar amb altres membres…. La comunitat, en el dia a dia, ens fa contenció”.
