La Lliga del Bon Mot va ser fundada l’any 1909 a Barcelona. Aquesta entitat va desenvolupar una intensa activitat en contra de la blasfèmia i els mots grollers. Activitat que es va concretar en l’edició de cartells i postals, en la convocatòria de mítings, reunions i aplecs, en l’organització de conferències i actes de propaganda, en el patrocini de campanyes en diaris… Una croada contra les males paraules que s’estengué a escoles i centres religiosos, i també a fàbriques i ateneus.
La lluita de la Lliga del Bon Mot tenia un caire religiós, però també patriòtic i de defensa de la llengua. I si va aconseguir portar a terme una activitat tan gran va ser gràcies a un nombre molt gran de col·laboradors i col·laboradores, i també gràcies al suport econòmic de molts socis protectors. A més, l’entitat va comptar amb la simpatia de polítics, de religiosos i de diverses personalitats de l’època. Fins i tot Joan Maragall es va distingir públicament a l’hora de promoure la Lliga del Bon Mot.
Tot i que l’entitat va perdurar oficialment fins l’any 1962, el seu auge va ser durant el primer terç del segle passat. És una història del passat. I, certament, tot explicant-la t’adones que aquest anhel «censurador» de la Lliga del Bon Mot té un aire ranci.
O no. Perquè potser ara ningú et dirà res si deixes anar un renec, però pots rebre un retret si dius alguna cosa que surti del políticament correcte. Expressions que eren inacceptables fa cent anys, ara es diuen sense cap problema. I paraules que ara ens escandalitzen, fa cent anys formaven part del llenguatge més innocent.
En cent anys han canviat coses, però el fons segueix sent el mateix. De vegades encara utilitzem les paraules per perdre respecte als demés, enlloc d’usar-les pel que haurien de ser: un espai de llibertat.
