El Ministeri d’Educació ha anunciat que hi haurà una nova selectivitat que inclourà menys exàmens i una prova de maduresa. És una bona notícia: nombrosos sectors i institucions coincideixen que cal actualitzar la selectivitat, d’acord amb el que es fa en d’altres països europeus i per consolidar el gir des de la memorització d’informacions aïllades, cap a aprenentatges més significatius i integradors, necessaris per un mon en canvi. Si a més les modificacions es plantegen gradualment, amb consultes i assajos, doncs encara millor. Però és clar, faltarà veure com es posen en pràctica aquests bons propòsits, que si s’aconseguissin, sens dubte, repercutirien de manera significativa en el dia a dia de les aules.
De moment, un element clau de la proposta governamental és una prova en la qual es proporcionarà als/les aspirants un dossier amb informacions de diferents tipus (textos, imatges, taules, vídeos, etc.) que hauran d’analitzar per respondre una sèrie de preguntes tancades i obertes (les darreres en no més de 150 paraules). Ben dissenyats, aquest tipus d’exercicis exigeix l’aplicació de diverses competències o capacitats transversals a múltiples assignatures. Però la seva qualificació és clarament més difícil que la de les preguntes que admeten una resposta vàlida. Assegurar la imparcialitat i consistència de la correcció serà clau per no incrementar la desconfiança dels que consideren que se’ls vol avaluar ideològicament. Potser identificar la prova com una valoració de la “maduresa acadèmica” no hagi estat la millor opció…
De fet, la LOMLOE ja preveia que l’accés als estudis universitaris dependria d’una prova que valorés la maduresa acadèmica, els coneixements obtinguts durant l’ESO i la “capacitat per seguir amb èxit els estudis universitaris”. Però aquesta maduresa i aquesta capacitat es presten a diverses interpretacions, comptant amb la premissa de que a aquestes edats ja s’és acadèmicament madur.
Algunes investigacions realitzades als EUA consideren la motivació, l’organització, la responsabilitat i la gestió del temps entre els principals components de la maduresa acadèmica. Aspectes que seria més apropiat avaluar mitjançant entrevistes. A Itàlia, concretament, on la secundària acaba amb un examen de “maduresa” o “estat”, aquest té un component oral important. Estranya molt, en tot cas, que la reforma proposada no contempla cap mena de presentació oral, com sí que es fa en altres països de l’entorn. D’altra banda, en un món postpandèmia, amb cada cop més teletreball, aquesta omissió resulta senzillament incomprensible.
D’altra banda, s’ha suggerit que l’edat i el gènere femení són dos factors associats a una més gran maduresa acadèmica. Però, sent així resultaria socialment problemàtic donar preferència als i les aspirants de més edat, o a elles per sobre d’ells, dins d’un mateix rang d’edat. No és el mateix tractar les nocions de maduresa o capacitat des d’un punt de vista purament psicomètric o estadístic, a posar-ne a dependre l’accés a la universitat. Ja hi ha, fins i tot, els que flirtegen amb la idea d’assignar les quotes universitàries sense necessitat d’exàmens, mitjançant purs algorismes de Big Data. Per això no cal recordar, sobretot, que parlem d’una qüestió de justícia o igualtat d’oportunitats. A més, hem de tenir present que no totes les famílies tenen els recursos per a proporcionar coneixements addicionals fora de l’escola. Però segurament el més problemàtic ara sigui que el procés de consultes i unificació de criteris ni tan sols estigui aspirant a aconseguir una prova d’àmbit nacional. Quina serà la millor manera d’assegurar públicament la igualtat d’oportunitats?
Maria Rosa Buxarrais és doctora en Pedagogia i Catedràtica de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona
